From Wikipedia, the free encyclopedia
El terme llast en general designa cossos pesants que s’utilitzen per llastar/carregar un element (vaixell, globus, dirigible, submarinista, etc.), per tal de moure el centre de gravetat, variar la flotabilitat, l'empenyiment cap amunt dins un fluid o augmentar la massa (inèrcia o pes) de tot un conjunt.[1]
Per a les embarcacions petites, el llast és el conjunt de material que es guarda a la part inferior del buc o que forma part de la quilla
En vaixells de grans dimensions, el llast proporciona l'estabilitat i/o la caiguda necessària per obtenir una immersió suficient de l’hèlix i millors qualitats nàutiques. En el passat, els vaixells alts es llastaven amb sorra i/o pedres. Els vaixells actuals utilitzen aigua de mar injectada en tancs independents allotjats, entre altres llocs, al doble buc quan existeix, sistema anomenat de llast d’aigua. Es diu que un vaixell de càrrega navega en llast quan no té càrrega a bord i està carregat amb llast d'aigua.[1]
Hi ha dos tipus de llast per embarcacions:
Alguns Cúters du Havre (Cf Jolie Brise), coneguts com les orenetes del Canal, van guanyar regates, fent servir llast extern.
El llast extern baixava el centre de gravetat del vaixell i va augmentava el seu parell de redreçament, cosa que permetia portar més velam, però imposava esforços significatius al buc, especialment si s’instal·lava al final d’una aleta profunda a la quilla.
Un dels primers velers que va demostrar espectacularment els avantatges del llast extern va ser el veler francès Velox, construït a Le Havre per les drassanes Augustin Normand.[2]
A finals del segle xix i principis del segle xx, els arquitectes navals van començar a fer, nombrosos experiments sobre els mèrits comparatius de rendiment dels dos mètodes de llast per a iots (sobretot a través de la Copa Amèrica). L'escola anglesa afavoria els vaixells estrets amb llast profund i els de l'escola americana els vaixells amb ample mànega, estabilitzats per la seva forma i una contribució de llast intern (de vegades mòbil), sobrenomenats "bacins de barber". El pintor Gustave Caillebotte, també navegant i dissenyador dels velers que va participar en aquestes regates, va provar les dues fórmules durant molt de temps abans de preferir el llast extern perfilat en una aleta profunda.[3]
Una campana de busseig també fa servir algun tipus de llast per enfonsar-se dins l'aigua, ja sigui el pes de la pròpia campana o un llast addicional com es veu a la imatge. De fet es tracta d'una cambra rígida que s’utilitza per a transportar els bussejadors des de la superfície fins a certa profunditat i tornar a l’aigua oberta, generalment amb la finalitat de realitzar treballs submarins.[4] Va ser un dels primers tipus d’equips per al treball i l'exploració submarins. Aristòtil va descriure el seu ús per primera vegada al segle iv aC.[5][6] sent emprada també després del setge de Cadaqués l'any 1655 com ens relata el "Journal des Sçavants" de l'any 1678.[7]
Les campanes de busseig se solen suspendre mitjançant un cable i s’eleven i baixen amb un cabrestant des d’una plataforma de suport superficial. A diferència d'un submergible, la campana de busseig no està dissenyada per moure's sota el control dels seus ocupants, ni per funcionar independentment del seu sistema de llançament i recuperació. Els tipus més habituals són la campana humida de fons obert i la campana tancada, que poden mantenir una pressió interna superior a l’ambient exterior. En temps de Carles V es va fer servir una campana del primer tipus "campana humida".[8]
En el busseig, la pesca submarina i l'apnea, els bussejadors solen estar obligats a portar llast per poder submergir-se adequadament.[1] La naturalesa de la flotabilitat del cos humà associada a la del neoprè del vestit de neoprè tendeix a mantenir la superfície individual. El llast, format generalment per peses, un cinturó de peses o un arnès de peses, ha de ser suficient perquè el bussejador pugui submergir-se sense dificultats o mantenir una parada de descompressió a uns 3 mètres sense esforç. Per tant, cal adaptar els equips : el gruix del vestit de neoprè (hivern / estiu), el pes del bloc (acer, alumini) i la densitat de l’aigua.[9]
El pes és variable en funció de molts factors, com ara l'equip del bussejador, el gruix del vestit, el volum i el tipus del bloc de busseig, la densitat corporal, la salinitat de l’aigua, el nivell d'experiència, etc. Pot variar de 0 (per a un bussejador sense vestit de neoprè) a 12 o 15 .
Per tal d’optimitzar la relació pes / volum del llast, sovint es fa de plom. Aquests pesos són generalment petits blocs de 500g a 2kg .
El llast s’ha de considerar amb precaució en el busseig, ja que pot ser una font d’ accidents. :
En cas que es produeixi un accident sota l'aigua durant un submarinisme, si el company no aconsegueix aixecar la seva víctima i l'allibera del cinturó (o del sistema de pes), els dos bussejadors s'arrisquen a ser arrossegats cap a la superfície sense poder per controlar la seva velocitat de pujada. És per això que, en qualsevol altre cas, no s’ha d’eliminar un llast per la part inferior, en cas contrari hi ha el risc d’alçar un globus.
D’altra banda, els apneistes poden deixar caure el llast o el d’un company en dificultats sense la més mínima vacil·lació.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
