Ledi Màkbet Mtsènskogo Uiezda
Òpera de Dmitri Xostakóvitx / From Wikipedia, the free encyclopedia
Lady Macbeth de Mtsensk (en rus: Леди Макбет Мценского уезда, transcrit: Ledi Màkbet Mtsènskogo Uiezda), op. 29, és una òpera en quatre actes de Dmitri Xostakóvitx, amb llibret d'Aleksandr Preis i el mateix compositor,[1] basat en una narració de Nikolai Leskov, que al seu torn es va inspirar en un fet real.[2] S'estrenà al teatre del Palau Mikhàilovski de Sant Petersburg el 22 de gener de 1934 dirigida per Samuïl Samossud. La va dedicar a la seva esposa Nina Vasilievna Varzar.[3]
Svetlana Sozdateleva com a Katerina Izmàilova | |
Títol original | Ledi Màkbet Mtsènskogo Uiezda / Katerina Izmàilova |
---|---|
Forma musical | òpera |
Compositor | Dmitri Xostakóvitx |
Llibretista | Dmitri Xostakóvitx i Aleksandr Preis |
Llengua del terme, de l'obra o del nom | rus |
Basat en | Lady Macbeth of the Mtsensk District (en) (Nikolai Leskov ) |
Data de publicació | 1934 |
Parts | 4 actes i 7 escenes |
Durada | 2,5 hores |
Opus | 29 |
Personatges | A female convict (en) , Ghost of Boris Timofeyevich (en) , Local Nihilist (en) , Old Convict (en) , Police Inspector (en) , Policeman (en) , Priest (en) , Sentry (en) , Sergeant (en) , Tattered peasant (Village Drunk) (en) , Sonyetka (en) , Boris Timofeyevich Izmailov (en) , Porter (en) , Sergei (en) , Steward (en) , Aksinya (en) , 3 Workman (en) , Zinoviy Borisovich Izmailov (en) i Katerina Lvovna Izmailova (en) |
Estrena | |
Estrena | 22 de gener de 1934 / 2a versió: 26 de desembre de 1962 |
Escenari | teatre del Palau Mikhàilovski de Sant Petersburg, |
Estrena als Països Catalans | |
Estrena al Liceu | 28 de desembre de 1965 (versió revisada); 13 de maig de 2002 (versió original) (estrena a Espanya de les dues versions) |
Després de tenir un molt bon acolliment, tant del públic com dels especialistes, amb més de cent representacions a Leningrad i a Moscou,[2] l'òpera va ser censurada dos anys més tard per iniciativa de Stalin i retirada de l'escenari durant dècades. Per aquest motiu s'ha convertit en un símbol de les pressions polítiques sobre la música.[1]
El 1962, l'autor va estrenar-ne una versió revisada i suavitzada, amb el títol de Katerina Izmàilova, amb un nou número d'opus (op. 114).