Imperi Romà d'Orient
meitat oriental i, posteriorment, fase medieval de l'Imperi Romà / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'Imperi Romà d'Orient,[1] conegut igualment com a Imperi Bizantí en la seva fase medieval,[2] fou la part oriental de l'Imperi Romà, amb capital a Constantinoble (actualment Istanbul i antigament Bizanci), que després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 assumí la jurisdicció sobre la totalitat de l'imperi i es mantingué durant un mil·lenni fins a la seva conquesta pels otomans el 1453.[3] Fou la major potència econòmica, cultural i militar d'Europa durant gran part de la seva existència. La denominació Imperi Bizantí és un terme anacrònic inventat amb posterioritat a la seva desaparició. Els seus habitants s'hi referien simplement com a Imperi Romà (grec: Βασιλεία [τῶν] Ῥωμαίων, Vassilia [ton] Roméon; llatí: Imperium Romanum) o Romània (Ῥωμανία) i es consideraven romans.
| |||||
| |||||
| |||||
Evolució territorial de l'Imperi Romà d'Orient | |||||
Informació | |||||
---|---|---|---|---|---|
Capital | Constantinoble | ||||
Idioma oficial | Llatí fins al segle vii; després el grec | ||||
Religió | Cristianisme ortodox | ||||
Moneda | Sòlid,, tetartèron histàmenon i perpra | ||||
Població | segle iv (est.): 34,000,000 780 (est.): 7,000,000 1025 (est.): 12,000,000 1143 (est.): 10,000,000 1143 (est.): 10,000,000 | ||||
Període històric Antiguitat tardana a baixa edat mitjana | |||||
Establiment | 395 | ||||
Divisió definitiva de l'Imperi Romà a la mort de Teodosi I | 17 de gener del 395 | ||||
Dissolució oficial de l'Imperi Romà d'Occident | 25 d'abril del 480 | ||||
Quarta Croada i fundació de l'Imperi Llatí | 12 d'abril del 1204 | ||||
Reconquesta romana de Constantinoble | 25 de juliol del 1261 | ||||
Conquesta otomana de Constantinoble | 29 de maig del 1453 | ||||
Dissolució | 1453 | ||||
Política | |||||
Forma de govern | Imperi | ||||
Emperador | |||||
• 395-408: | Arcadi | ||||
• 1449-1453: | Constantí XI Paleòleg | ||||
Legislatura | Senat de l'Imperi Romà d'Orient |
Entre el segle iv i el segle vi, diversos esdeveniments clau marcaren un període de transició durant el qual l'Orient grec i l'Occident llatí de l'imperi seguiren camins diferents. En primer lloc, Constantí I (r. 324-337) emprengué reformes, traslladà la capital a Constantinoble i legalitzà el cristianisme. Seguidament, Teodosi I (r. 379-395) convertí el cristianisme en religió oficial i perseguí les altres religions. Finalment, Heracli (r. 610-641) refongué l'estructura militar i administrativa de l'imperi i establí el grec com a llengua oficial en detriment del llatí.[4] Malgrat que era la continuació de l'Imperi Romà de l'antiguitat i en conservava les tradicions, els historiadors moderns veuen l'Imperi Romà d'Orient com una fase a part en tant que tenia la capital a Constantinoble, un nucli cultural grec en lloc de llatí i el cristianisme ortodox oriental com a base religiosa.[5][6][7]
Les seves fronteres fluctuaren al llarg dels segles. Assolí la seva màxima extensió durant el regnat de Justinià I (r. 527-565), quan reconquerí gran part de la costa mediterrània occidental, incloent-hi el nord d'Àfrica, Itàlia i la ciutat de Roma, que restà sota el seu control durant uns altres dos segles. La guerra romano-sassànida del 602-628 exhaurí els recursos de l'imperi, que cedí definitivament les seves províncies més pròsperes, Egipte i Síria, al califat àrab durant l'expansió de l'islam al segle vii. Sota la dinastia macedònia (segles x i xi), l'imperi tornà a expandir-se i florir durant el renaixement macedoni. Aquests dos segles d'estabilitat s'acabaren amb la caiguda de gran part d'Anatòlia en mans dels turcs seljúcides després de la batalla de Mantziciert (1071), que obrí la porta a l'assentament de la península pels turcs.
L'imperi ressorgí sota la dinastia dels Comnens i al segle xii Constantinoble ja tornava a ser la ciutat més rica d'Europa.[8] Tanmateix, el 1204 patí un revés catastròfic amb la Quarta Croada, en la qual la capital imperial fou saquejada i els territoris romans foren dividits entre estats grecs i llatins en constant rivalitat. Malgrat que un dels seus estats successors aconseguí recuperar Constantinoble i restablir l'Imperi Romà d'Orient el 1261, durant els dos últims segles de la seva història no fou més que un dels diversos estats petits que competien per imposar els seus interessos a la regió. Els otomans anaren conquerint els seus territoris restants en el transcurs de les guerres romano-otomanes dels segles xiv i xv. La caiguda de Constantinoble en mans dels turcs el 1453 constituí el punt final de l'Imperi Romà d'Orient.[9] El seu últim estat successor, l'Imperi de Trebisonda, fou conquerit pels otomans vuit anys més tard.[10]