![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/65/Pac-Man_Cutscene.svg/langca-640px-Pac-Man_Cutscene.svg.png&w=640&q=50)
Imatge interactiva
From Wikipedia, the free encyclopedia
La generació digital d'imatges és, en l'actualitat, un component essencial dins del món de la imatge en moviment. Un altre component essencial és el d'un sistema interactiu total: un sistema on les imatges estàn unides per una resposta activa a les ordres i directrius d'un operador humà. Aquestes imatges interactives van ser possibles gràcies a la tecnologia del disc làser desenvolupat per la companyia elèctrica Philips.[1][2]
El disc làser òptic emmagatzema la informació que conté cada imatge de manera digital. En un disc normal es poden emmagatzemar uns 54.000 fotogrames que, gravats o passats consecutivament, oferirien un temps total de funcionament d'uns trenta minuts per cada cantó del disc. Ara bé, el disc també pot produir imatges fixes, marxa lenta, cerca ràpida, i, el més important, l'accés selectiu a les imatges. L'aparell pels discos pot, tan sols amb un petit retard, localitzar la posició d'un fotograma particular i conduir el làser en aquella direcció.
![Thumb image](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/65/Pac-Man_Cutscene.svg/640px-Pac-Man_Cutscene.svg.png)
Aquesta facilitat d'accés selectiu fa que els discos làser siguin particularment idonis per a l'ensenyament, la publicitat i les promocions en els punts de venta. Les màquines de vídeo són una altra de les aplicacions. Si aquesta facilitat es combina amb un ordinador, una imatge del disc elabora una pregunta al usuari i llavors l'accés particular a les imatges depèn de les respostes. Aquestes respostes es poden efectuar en un teclat o amb una pantalla sensible al tacte, també es poden emetre a través del comandament o d'una altra manera.
Una altra aplicació experimental d'aquest potencial és el "mapa" visual d'Aspen, produït a la MIT a finals dels anys setanta. Les imatges del disc mostraven la vista a través del parabrises d'un cotxe; a cada encreuament la pantalla demanava a l'usuari que l'hi indiqués l'esquerra, la dreta o recte i llavors es produïa la seqüència correcte. També es va aplicar en els videojocs, que van començar l'any 1972 amb el Pong d'Atari. Tot i que l'animació, generada per un ordinador, no era de molta qualitat i tenia una interactivitat limitada, jocs com aquests i els posteriors Space Invaders (1978) i PacMan (1981) van ser molt populars i per tant, van produir grans guanys.
Durant els anys vuitanta, tant la generació digital i la tecnologia del disc han continuat millorant els jocs. Cap a l'any 1987 es va produir un nou canvi: A partir del disc làser, Phillips havia desenvolupat la tecnologia del compact disc aplicada a la reproducció del so digital. El vídeo CD va ser el pas següent, i el CD interactiu o CD-I el va seguir. Aquest últim, tan sols requeria afegir-hi a un simple ordinador un aparell de vídeo, així com un programa adient, que ja estaven a l'abast dels usuaris.
El CD-I està restringit per la capacitat d'emmagatzematge del disc. Una pantalla i un ordinador personal podrien estar units a un sistema interactiu per una xarxa de cable de fibra òptica, que recolzat per un súper ordinador, podria fer que molts aparells o participants l'utilitzessin simultàniament, Gary Demons deia estar segur que es crearien simulacions domèstiques:
« | Les simulacions en temps real estarien alimentades directament des d'un superordinador [...] disponible a base de subscripcions. D'aquesta manera tan sols s'hauria de buscar l'emissora i es podria [...] formar part d'una pel·lícula, controlar les coses, crear una pel·lícula que ningú més podria visualitzar. El valor d'entreteniment dels personatges interactius seria increïble [...]. | » |