From Wikipedia, the free encyclopedia
El llatí és una llengua indoeuropea que va ser parlada a l'antiga Roma[1] i, posteriorment, va ser utilitzada per a documentació escrita.
El llatí s'origina poc abans de l'any 1000 aC, al centre de la Península Itàlica. El llatí es va estendre i va ocupar tota la península, fet que anava lligat a la política expansionista i imperialista de Roma.
El llatí era una llengua itàlica en què la majoria d'elements gramaticals i la major part del seu lèxic provenien de l'evolució natural de dialectes i parles indoeuropees. L'idioma original dels grups llatins que es van instal·lar a la península Itàlica es va veure influïda pel contacte amb parlants d'altres grups tant indoeuropeus (oscos, umbres, grecs, celtes) com no indoeuropeus (etruscs, cretencs, picens, il·liris i lígurs, entre altres).
Solen distingir tres tipus d'influència sociolingüística:
Aquesta distinció, però, pot no resultar del tot operativa; per exemple, l'etrusc va poder ser a la vegada substrat, adstrat i superstrat, segons l'època a la qual es faci referència.
En els primers segles de l'antiga Roma, des de la seva fundació al segle iv aC, el llatí era una llengua tosca, que amb prou feines podia tenir manifestacions literàries o científiques; tenia una extensió territorial limitada al voltant de la ciutat de Roma i algunes parts d'Itàlia, i amb una població escassa. Era una llengua bàsicament rural. Així ho demostren les etimologies de molts termes del culte religiós, del dret o de la vida militar. Destaquen els termes stippulare ('estipular'), derivat de stippa ('palla') o emolumentum ('emoluments'), derivat de emolere ('moldre el gra') en el llenguatge del dret.
En aquest sentit, els llatins, ja des de l'època clàssica almenys, parlaven d'un Sermo rusticus ('parla del camp'), oposada al Sermo urbanus, prenent consciència d'aquesta varietat dialectal del llatí. «En el camp llatí es diu edus ('cabrit') el que a la ciutat haedus amb una a afegida com en moltes paraules».
Després del període de dominació etrusca i la invasió dels gals (390 aC), la ciutat va anar estenent el seu imperi per la resta d'Itàlia. A finals del segle iv aC, Roma s'havia imposat als seus veïns de la península Itàlica. Els etruscs van deixar la seva empremta en la llengua i la cultura de Roma, però els grecs, presents a la Magna Grècia, van influir més en el llatí, dotant-lo d'un ric lèxic.
El llatí de la ciutat de Roma es va imposar a altres variants d'altres llocs del Laci, de les que, amb prou feines, van quedar alguns retalls del llatí literari. Això va fer del llatí una llengua amb molt poques diferències dialectals, al contrari del que va passar amb el grec. Es pot qualificar, doncs, al llatí d'una llengua unitària.
Després, la conquesta de noves províncies que engrandiren el territori, primer la de les Gàl·lies per part de Juli Cèsar, fins a la de la Dàcia (Romania) per part de Trajà, va suposar l'expansió del llatí per un immens territori i la incorporació d'una ingent quantitat de nous parlants.
Paral·lelament a l'expansió territorial de Roma, el llatí es va desenvolupar com a llengua literària i com a lingua franca, a la vegada que el grec, que havia tingut aquests papers amb anterioritat. Des del segle ii aC, amb Plaute i Terenci, fins a l'any 200 amb Apuleu apareix una forma de llatí que no té cap variació substancial en un territori ja molt ampli.[5]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
