Història d'Hondures
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'Hondures precolombina va ser poblada per una barreja complexa de pobles indígenes que representaven una àmplia varietat d'orígens culturals i lingüístics. Entre aquests grups es destaquen els maies, els quals estaven relacionats amb els maies de Iucatan i Guatemala. Els maies es van estendre a través de la vall del Riu Motagua, i centraren el seu control en el principal centre cerimonial de Copán, prop de l'actual ciutat de Santa Rosa de Copán. Durant tres segles i mig, els maies van desenvolupar la ciutat, i la convertiren en un dels principals centres de la seva cultura.[1] Causes desconegudes fins avui, van provocar l'abandonament i la destrucció de Copán i altres ciutats maies, que en l'època de la conquesta espanyola ja no eren més que ruïnes.[2]
Els contactes espanyols amb la població indígena d'Hondures va començar amb l'últim viatge de Cristòfor Colom. El 1502, Colom va navegar més enllà de les Illes de la Badia i poc després va seguir a Punta Caxinas (Cap d'Hondures), va desembarcar a Trujillo i va prendre possessió d'Hondures en nom dels sobirans d'Espanya. Des del seu descobriment, el territori d'Hondures es va mantenir intacte, fins al març de 1524, quan Gil González Dávila es va convertir en el primer espanyol a arribar a Hondures amb propòsits de conquesta. Posteriorment ho van fer Cristóbal de Olid, Francisco de las Casas, Hernán Cortés i Pedro de Alvarado.
L'11 d'octubre de 1822 la Diputació Provincial de Nicaragua i Costa Rica, reunida a León, va proclamar la independència absoluta d'Espanya i l'annexió a Mèxic. Quan Hondures es va declarar en 1838 independent de les Províncies Unides de l'Amèrica Central[3] es va procedir a l'organització del nou estat hondureny. No obstant això, aquesta organització es va veure obstaculitzada per les rivalitats entre liberals i conservadors, que van produir el caos polític i retardar el desenvolupament del país. L'agitació política del país, va atreure les ambicions d'individus i de nacions centreamericanes i europees. Durant tota la resta del segle, els veïns d'Hondures interferiren constantment en la seva política interna.[2] Després de moltíssims inconvenients, li va tocar a l'administració de Marco Aurelio Soto, organitzar el país, i posar en marxa codis moderns en matèria civil, penal, de procediments, comerç i agricultura amb el propòsit de modernitzar a Hondures i acabar amb l'arcaica legislació colonial.
L'economia d'Hondures basada en l'agricultura, va ser dominada al segle XX per empreses nord-americanes com la United Fruit Company, la Standard Fruit Company i la Cuyamel Fruit Company, les quals van establir enormes plantacions de banana al llarg de la costa nord.[4][5] [6] Aquestes companyies, van fer ràpidament de la banana, la principal exportació Hondures a canvi de grans concessions.[7] D'aquesta manera, el capital estranger, la vida a les plantacions de banana, i els conservadors, van ser factors determinants en la política d'Hondures des de finals del segle xix fins a mitjan segle xx.