Gil Parrondo

Gil Parrondo y Rico-Villademoros (Luarca, Astúries; 17 de juny de 1921-Madrid, 24 de desembre de 2016)^[1] va ser un director artístic espanyol.^[2]

Gil Parrondo

(2004)
Biografia
Naixement	(es) Gil Parrondo y Rico-Villademoros 17 juny 1921 Ḷḷuarca (província d'Astúries)
Mort	24 desembre 2016 (95 anys) Madrid
Activitat
Ocupació	director artístic, dissenyador de producció
Activitat	1939 -
Premis
(1999)  Medalla de Oro (en) (1969)  Oscar a la millor direcció artística, per l'obra Patton  Oscar a la millor direcció artística, per l'obra Nicolau i Alexandra

Trajectòria

Va estudiar pintura i arquitectura en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran alhora que creixia la seva afició pel cinema i el seu interès pels decorats.

Va començar a treballar en 1939 com a ajudant de decoració en pel·lícules dirigides per Eduardo García Maroto i Florián Rey. Posteriorment es va unir a Sigfrido Burmann i va participar en diverses produccions històriques de Cifesa com Locura de amor o Alba de América, fins que en 1951 va assumir la direcció artística de la pel·lícula Día tras día, d'Antonio del Amo.

Va iniciar així una etapa prolífica en la qual el seu principal col·laborador és Luis Pérez Espinosa. Va aconseguir el seu primer premi, atorgat pel Cercle d'Escriptors Cinematogràfics en 1953, per la seva labor a Jeromín, de Luis Lucia. També va intervenir a Felices pascuas, de Juan Antonio Bardem; Fedra, de Manuel Mur Oti i Mr. Arkadin, d'Orson Welles.

Després va accedir a les coproduccions estatunidenques que es roden a Espanya: Alexander the Great, de Robert Rossen i Orgull i passió, de Stanley Kramer; i seguidament a les grans produccions de Samuel Bronston: 55 dies a Pequín i 'Rei de reis, de Nicholas Ray; El Cid i La caiguda de l'Imperi Romà, d'Anthony Mann i El fabulós món del circ, de Henry Hathaway, en les quals el departament d'art va adquirir una rellevància inusitada.

Va col·laborar Espàrtac, Lawrence d'Aràbia i Doctor Jivago i en 1970 i 1971 va obtenir sengles Oscar per la decoració de Patton i Nicolau i Alexandra, dirigides per Franklin Schaffner. En 1972 aconseguí una tercera nominació per Viatges amb la meva tia, de George Cukor.

El director José Luis Garci li va encargar la direcció artística de gairebé totes les seves pel·lícules des de Volver a empezar (1982), aconseguint quatre Premis Goya d'un total de vuit candidatures.

Altres treballs destacats van ser: El vent i el lleó, de John Milius; Robin i Marian, de Richard Lester; Els nens del Brasil, de Schaffner; Bearn o La sala de les nines i Las bicicletas son para el verano, de Jaime Chávarri; Werther i Tu nombre envenena mis sueños, de Pilar Miró.

La seva àmplia trajectòria va incloure sèries de televisió com Los desastres de la guerra, de Mario Camus; Anillos de oro, de Pedro Masó i La Regenta, de Fernando Méndez-Leite.^[3]

En teatre va ser responsable de l'escenografia, entre altres obres, d' Arsénico y encaje antiguo (1987), Tres sombreros de copa (1992)^[4] i Traidor, inconfeso y mártir (1993),^[5] ambdues al Teatro Español de Madrid.

Va morir el 24 de desembre de 2016 i les seves cendres reposen en Luarca.].^[6]

Premis i candidatures

Oscar

Categoria	Any	Pel·lícula	Resultat
Millor direcció artística	1970	Patton	Guanyador
	1971	Nicolau i Alexandra	Guanyador
	1972	Viatges amb la meva tia	Nominat

Premis Goya

Categoria	Any	Pel·lícula	Resultat
Millor direcció artística	1994	Canción de cuna	Guanyador
	1998	El abuelo	Nominat
	2000	You're the One (una historia de entonces)	Guanyador
	2002	Historia de un beso	Nominat
	2004	Tiovivo c. 1950	Guanyador
	2005	Ninette	Guanyador
	2007	Luz de domingo	Nominat
	2008	Sangre de mayo	Nominat

Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics^[7][8]

Categoria	Any	Pel·lícula	Resultat
Millors decorats	1966	El fantástico mundo del doctor Coppelius	Guanyador
Millor decoració	1983	Bearn o La sala de las muñecas	Ganador

Altres premis

• Premi del Sindicat Nacional de l'Espectacle per El fantástico mundo del Doctor Coppelius i Pampa salvaje (1967).
• Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (1983).
• Medalla d'Or de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya (1999).
• Premi Almería, terra de cinema (1997) i Medalla d'Or de la província d'Almeria (2009).
• Cavaller Gran Creu de l'Orde d'Alfons X el Savi [a títol pòstum] (27/01/2017).^[9][10]

Referències

1. «Gil Parrondo fallece a los 95 años». [Consulta: 25 desembre 2016].
2. Gil Parrondo, 90 abriles de cine (El Comercio, 26/06/2011)
3. FERNÁNDEZ MAÑAS, Ignacio. Gil Parrondo. Pasión y rigor (1997). Diputación de Almería.
4. «"Tres sombreros de copa" en una magistral interpretación de una obra maestra de Mihura». Diario ABC, 20-08-1992. [Consulta: 24 maig 2011].
5. «Zorrilla y el romanticismo por naturales». Eduardo Haro Tecglen, El País, 14-05-1993.
6. «Muere el director artístico español Gil Parrondo, ganador de dos 'oscars'». , 27-12-2016 [Consulta: 31 gener 2019].
7. «Premios del CEC a la producción española de 1966». Círculo de Escritores Cinematográficos. Arxivat de l'original el 2016-03-05. [Consulta: 15 setembre 2018].
8. «Premios del CEC a la producción española de 1983». CEC. Arxivat de l'original el 2019-09-10. [Consulta: 11 novembre 2018].
9. Boletín Oficial del Estado
10. Boletín Oficial del Estado

Enllaços externs

• Muere Gil Parrondo, el genio del arte que trajo «El Cid» a Valladolid y dos Oscar a España
• Cayetana Guillén Cuervo presenta la película "Ninette" y un coloquio con el director artístico Gil Parrondo, ganador de dos Óscar y cuatro premios Goya. Versión Española (La 2 de TVE, 9 d'octubre de 2012).
• Dossier en Facebook de la película documental "Gil Parrondo, desde mi ventana" (2013, Angular Producciones).
• http://www.elcomercio.es/agencias/asturias/201612/28/cenizas-parrondo-descansan-cementerio-855586.html