La gens Fàbia (en llatí: Fabia, en plural Fabii) era una gens romana, una de les més antigues famílies patrícies de Roma, que deia ser descendent d'Hèrcules i de l'arcadi Evandre. El nom originari hauria estat Fodii o Fovii perquè un membre d'aquesta família hauria estat el primer de practicar el sistema de caçar llops per mitjà de rases (foreae), o segons Plini el Vell el nom derivava de "fava" vegetal cultivat per la família. Probablement eren sabins i se sospita que tenien una de les dues superintendències de la festa de la Lupercàlia. Van donar el nom a una tribu romana.
Encara que no és clar, sembla que tres germans de la família dels Fabii van tenir el poder consolar en set anys seguits, del 485 aC al 479 aC, ambdós inclosos. Un Ceso Fabi Vibulà va destacar el 477 aC a la batalla de Cremera. Encara al segleii dC la família destacava i produïa personatges il·lustres.
Es creu que els ancestres d'aquesta família formaven part de les gentes maiores, els patricis més destacats juntament amb els Aemilii, Claudii, Cornelii, Manlii i els Valerii; però no s'ha conservat cap llista de les gentes maiores que ho confirmi. Fins a l'any 480 aC, els Fabii van donar suport al partit dels optimates que dictava lleis afavorint als patricis, però després dels esdeveniments d'aquell any en una batalla contra els Veïs en què la victòria es va poder aconseguir gràcies a la col·laboració entre els generals i els soldats d'origen plebeu, els Fabii es van adherir al partit del poble. Al llarg de la història de la República es van aliar sovint amb altres famílies prominents contra els Claudii, la gens més aristòcrata de totes i defensora de continuar amb els privilegis que comportava la diferenciació de classes socials.[1][2]
Una famosa llegenda sobre la gens Fàbia assegura que, després d'haver tingut el càrrec de cònsol per set vegades consecutives, l'any 479 aC van encetar una guerra contra els Veii com si es tractés d'una obligació privada i no un assumpte públic. Van aplegar una milícia d'uns tres-cents homes de la seva gens, juntament amb amics i clients, que en total arribaven als quatre mil soldats. Aquesta milícia es va instal·lar sobre un turó que dominava la vista sobre el riu Cremera, un petit riu entre Roma i la ciutat dels Veïs. La causa d'aquesta decisió, presa a banda del senat, era l'enemistat que havia sorgit entre la resta de patricis i els Fabii, els quals els començaven a veure com a traïdors per fer costat a les demandes dels plebeus. El destacament armat va restar al turó durant dos anys, fent oposició contínua als Veïs, fins que van ser víctimes d'una emboscada i foren destruïts.[3][4]
Es diu que en aquella desfeta van morir tres-cents sis homes d'edat madura membres de la gens Fàbia, quedant un sol supervivent per tornar a Roma. Segons algunes versions aquest va ser l'únic supervivent de tota la gens, però sembla poc probable que fos així, ja que això implicaria que havien marxat amb ells totes les dones i els nens petits dels Fabii. El dia en què van morir aquestes persones era recordat cada any a Roma perquè coincidia amb la data d'una altra derrota, la dels gals de l'any 390 aC. Era quinze dies abans de les calendes del Sextilis (agost),[18 de juliol al calendari actual].[5][6][7][8][9][10]
El nom dels Fabii estava relacionat amb un dels dos col·legis dels Luperci, encarregats de dur a terme els ritus sagrats de la Lupercàlia. L'altre col·legi duia el nom de Quinctilii, fet que suggereix que en els inicis aquestes dues famílies eren els únics encarregats d'aquesta festa, així com per exemple els Pinarii i els Potitii s'encarregaven del culte a Hèrcules. Aquests ritus sagrats es van transferir gradualment a l'estat i es van obrir a la participació de membres d'altres famílies.[11][12][13][14]
Segons la llegenda els Fabii deien ser descendents d'Hèrcules, el qual va visitar la península italiana una generació abans de la Guerra de Troia i quan Evandre va arribar li van oferir acolliment. També els membres de la gens Potícia i els de la gens Pinària es vantaven d'haver hostatjat a Hèrcules i haver après d'ell els ritus que després van continuar fent durant segles en el seu honor.[15][16][17][18]
Una altra llegenda deia que poc després de la fundació de Roma, els partidaris de Ròmul i Rem es van anomenar respectivament els Quinctilii i els Fabii. Es deia que els germans fundadors oferien sacrificis a la cova anomenada Lupercal on el pastor Faustulus els havia trobat de petits. Després els Fabii van continuar amb la tradició i així es va iniciar la Lupercàlia.[19][20][21][22]
Es diu que els Fabii es deien anteriorment d'una altra manera: Fovius, Favius, o potser Fodius. Plini va proposar que l'origen del nom procedia de la paraula faba que, igual com en català és el nom d'un vegetal, i segons Plini van ser els primers a introduir el seu cultiu a Roma. S'ha proposat una altra explicació, bastant creïble, que diu que el nom de la família procedeix de la paraula fovae («fossats»), perquè els avantpassats dels Fabii excavaven fossats per fer paranys amb els que caçaven llops.[23]
No està clar si els Fabii eren d'origen llatí o sabí. Niebuhr i també Göttling els consideren sabins, però altres acadèmics no troben satisfactòries les raons que donen i argumenten que la llegenda que els associa amb Ròmul i Rem els situa a la ciutat en un moment en què encara no s'havien instal·lat els sabins. Suposant que la llegenda sigui certa, la tradició diu que la gent que van aplegar els germans Ròmul i Rem per fundar la ciutat eren pastors, ofici que té molt a veure amb l'activitat de caçar llops, enemics naturals dels ramats d'ovelles i cabres. Però també hi ha la possibilitat que no fossin llatins procedents de l'antiga Alba Longa, ni sabins o etruscs arribats als inicis de la fundació perquè, abans d'organitzar-se la ciutat, els turons ja estaven habitats per uns quants que vivien de forma disseminada, per tant la gens Fàbia podrien ser autòctons.[10][24]
Els praenomen més usats per les primeres generacions dels Fabii van ser: Caeso (potser pel color dels ulls),[25]Quintus (alguns autors pensen que podria significar "el cinquè fill", mentre altres creuen que podria voler dir "nascut el cinquè mes") i Marcus (relacionat amb el nom del déu Mart).[26] Poc després de la derrota dels Fabii a Cremera, el praenomenNumerius comença a estar present en membres de la família. Segons una llegenda, Numerius procedeix de Quintus Fabius Vibulanus el qual es va casar amb la filla de Numerius Octacilius Maleventanus i va posar al seu fill el nom del sogre.[11][27]
El praenomen Quintus és el que més es relaciona amb els Fabii de finals de la República. Els Fabii Maximi el van fer servir excloent altres noms fins a finals de la República, moment en què van treure de l'oblit l'antic praenomen Paullus, cosa que van fer en honor dels Aemilii Paulli, que estava emparentat amb ells.[11]
Servius va ser un praenomen emprat pels Fabii Pictores, el qual devia entrar per línia materna.
Durant la República van portar els cognomen: Ambustus, Buteo, Dorso, Labeo, Licinius, Pictor, Vibulanus i Maximus, aquest darrer amb els agnomina: Aemilianus, Allobrigius, Eburnus, Gurges, Rullianus, Servilianus i Verrucosus. Els únics cognomina que surten en monedes acompanyant la paraula Fabia, són: Hispaniensis, Labeo, Maximus i Pictor.[11][28]
La branca més antiga dels Fabii duien el cognomen Vibulanus, el qual fa al·lusió a la llar ancestral de la gens. Ambustus va començar sent un sobrenom amb el significat de «cremat», però va substituir el cognom Vibulanus a finals del seglevaC. La branca que va aconseguir més fama van ser els Maximus, els quals descendien dels Fabii Ambusti. Els Maximii eren coneguts per ocupar llocs importants en el govern i per les seves gestes militars, que van durar des de les guerres samnites (segleivaC) fins a les guerres contra els invasors germànics (segleiiaC). Molts dels darrers membres dels Fabii Maximi descendien de Quintus Fabius Maximus Aemilianus, membre dels Aemilii Paulli, el qual va ser adoptat de nen per un descendent o parent proper de Quintus Fabius Maximus Verrucosus.[11][29]
La branca dels Buteo procedeix del nom d'un tipus de falcó, perquè segons deien un d'aquests ocells es va plantar al seu vaixell i el fet va ser entès com a senyal de bon auguri i els seus descendents van continuar adoptant el nom com a distintiu familiar. Aquesta història narrada per Plini el Vell, no especifica qui era aquest Fabii, però és probable que fos un dels Fabii Ambusti.[11][30]
El sobrenom Pictor, que vol dir «pintor», va generar una altra branca. Un els més antics, o potser el primer, va ser el qui va pintar el temple de Salus, construït entre el 307 i el 302 aC.[11][31]
Per informació sobre les abreviacions: c. n. f. vegeu: filiació.
Fabii Vibulani
Caeso Fabius Vibulanus, pare de Quintus, Caeso i Marcus, cònsols del 485 al 479 aC.
Gaius Fabius Dorsuo, va tenir la valentia de sortir de la muralla per anar a fer un sacrifici als déus mentre estaven assetjats pels gals després de la batalla de l'Àl·lia el 390 aC, esquivant els sentinelles gals tant a la sortida com a la tornada.[63][64]
Marcus Fabius (C. f.) Dorsuo, cònsol el 345 aC, encarregat de la guerra contra els Volsci, es va apoderar de Sora.[65][66]
Quintus Fabius (Q. f. Q. n.) Maximus, edil el 265 aC, va participar en l'atac als ambaixadors d'Apol·lònia d'Il·líria i li van encomanar la seva custòdia.[69][70][71]
Quintus Fabius Q. f. Q. n. Maximus Verrucosus, més tard amb el sobrenom Cunctator, cònsol els anys 233, 228, 215, 214, 209 aC, censor el 230, dictador els anys 221 i 217 aC, princeps senatus; va obtenir el triomf el 233 aC.
Quintus Fabius (Q. f. C. n.) Pictor, pretor el 189 aC, va rebre el govern de la província de Sardenya, però va ser cridat pel pontífex màxim per tornar a Roma. La seva abdicació va ser rebutjada pel senat i el van nomenar praetor peregrinus.[95]
Marcus Fabius M. f. M. n. Buteo, cònsol el 245 aC, censor, probablement el 241; nomenat dictador el 216 per les baixes al senat després de la batalla de Cannae.[97][98]
Fabius M. f. M. n. Buteo, segons Pau Orosi, acusat de robatori i intent d'assassinat pel seu propi pare.[99]
Marcus Fabius Buteo, pretor el 201 aC, li van conferir el govern de Sardenya.[100]
Quintus Fabius Buteo, pretor el 196 aC, governador de la província d'Hispània Ulterior.[101]
Numerius Fabius Buteo, pretor el 173 aC, li van conferir el govern de la província d'Hispània Citerior, però va morir a Massilia de camí cap a Hispània.[103]
Quintus Fabius Buteo, qüestor el 134 aC; sembla que fill de Quintus Fabius Maximus Aemilianus i nebot de Scipio Aemilianus, el qual li va confiar el comandament e quatre mil voluntaris durant la Guerra de Numància.[104][105]
Gaius Fabius Hadrianus, governador d'Àfrica del 87 aC al 84 aC aproximadament; el seu govern va ser tan opressiu que els colons i comerciants d'Útica li van calar foc fins a matar-lo.[108][109][110]
Fabius Dossennus, escriptor teatral, el seu estil va ser criticat per Horaci.[111][112][113]
Fabius Rusticus, historiaor del seglei, sovint mencionat per Tàcit en el seu relat sobre la vida de Neró.[118]
Fabius Fabullus, llegat de la V legió, escollit cabdill pels soldats amotinats contra Aule Cecina Aliè l'any 69; potser el mateix al qui es va atribuir la mort de l'emperador Galba.[119][120]
Que l'adopció la fes el mateix home d'estat és poc probable ja que Verrucosus Cunctator va morir l'any 203 aC, havent adoptat dos nens, probablement els seus nets. Fabius Aemilianus era el primogènit de Lucius Aemilius Paullus Macedonicus, qui havia nascut prop del 230 aC. Segons les fonts històriques que parlen de Macedonicus, els seus dos primers fills eren adoptats (fills del primer matrimoni de la seva dona Papiria), es deien: Fabius Aemilianus i Scipio Aemilianusi ho va fer entre els anys 180-177 aC quan la seva segona dona ja li havia donat dos fills propis. És poc probable que Aemilius Paullus Macedonicus, que es diu va ser l'únic supervivent mascle de la seva branca després del desastre de Cannae, hagués adoptat al fill gran quan se suposa que ja no va tenir més fills.
