Filosofia de la història
From Wikipedia, the free encyclopedia
La filosofia de la història és una disciplina que intenta entendre com funciona la història. Així es qüestiona l'objectivitat en l'estudi del passat i les millors maneres d'accedir-hi i es planteja si la història és un conjunt d'avenços (progrés), si funciona per cicles o no té cap forma global i és només un conjunt de períodes. També analitza quin ha de ser l'objecte d'estudi, si la persona, l'època, la regió o el tema, i com canvia el panorama descrit segons la unitat adoptada. Per últim, s'interroga sobre si la història té un sentit en si mateixa o en relació al present i si pot usar-se per a predir el futur o propiciar determinats canvis.
La filosofia de la història tracta tant sobre el coneixement històric com sobre el sentit de la realitat històrica del tot. No es tracta d'un coneixement historiogràfic, sinó d'aprofundir sobre l'essència i el sentit de la història l'essència i el sentit de la història en els dos vessants que aquesta mostra, com a esdevenir real i com a narració d'aquest esdevenir. Si els historiadors pressuposen una interpretació de la realitat històrica, adopten implícitament una teoria de la història, la filosofia de la història estudia la constitució essencial o la morfologia dels fets històrics; d'un altre, la gènesi i la finalitat d'aquests fets, com a part d'un procés.[1]
En qualsevol cas, les diverses filosofies de la història han de retre compte de dues dificultats conceptuals importants:
- Dificultat teòrica: com explicar la història universal des d'un punt de vista cosmopolita, per usar l'expressió de Kant, evitant el racisme o la minusvaloració imperialista i l'estigma envers determinats grups humans?
- Dificultat pràctica: quin paper cal assignar a l'acció humana individual quan s'insereix en la història col·lectiva?