Feixisme italià
From Wikipedia, the free encyclopedia
El feixisme italià és una ideologia de caràcter dictatorial que es va desenvolupar a Itàlia després de la crisi social i econòmica, marcada per les minses compensacions aconseguides en finalitzar la Gran Guerra i la crisi econòmica de la Gran Depressió. Fou una de les respostes polítiques que es van donar a la crisi capitalista dels anys 30 del segle xx. A la fi del segle xix existien a Itàlia algunes organitzacions denominades fascio (traduïble per feix, significant la força de la unió), de la qual la més important era el Fasci Siciliani (fascio sicilià, 1895-1896).[1] No eren mostra d'una ideologia uniforme, encara que predominaven els components nacionalistes i revolucionaris. Sorgint del moviment obrer, dividit al començament de la Primera Guerra Mundial entre l'internacionalisme pacifista i el nacionalisme irredentista, es van crear l'1 d'octubre de 1914 els Fasci d'Azione rivoluzionaria internazionalista en reivindicació de l'entrada d'Itàlia en el conflicte en contra dels Imperis Centrals. Fusionat amb el Fasci autonomi d'azione rivoluzionaria es va redenominar com Fasci d'azione rivoluzionaria, ja dirigit per Benito Mussolini, i conegut com a Fascio de Milà. El 24 de gener de 1915 es va formar una organització nacional.
El 1919, acabada la guerra, les expectatives territorials van quedar frustrades pel Tractat de Saint-Germain-en-Laye (l'equivalent per a Àustria del Tractat de Versalles). El poeta Gabrielle D'Annunzio va dur a terme una aventura militar que va acabar en la creació de l'Estat lliure de Fiume i la redacció d'una constitució que pot entendre's com a precedent immediat del feixisme. Mentre, amb un país empobrit i un govern feble, Mussolini refundava l'organització de Milà amb el nom de Fasci italiani di combattimento (Feixistes italians de combat), que van començar a destacar per la seva lluita de carrer contra vaguistes, esquerrans i altres enemics polítics i socials. El temor davant d'una revolució similar a la russa de les classes mitjanes i l'alta burgesia italiana va veure en els feixistes de Mussolini la millor arma per desarticular els moviments obrers organitzats. Els seus partidaris es van anar enquadrant de manera paramilitar com Camises Negres. Entre els seus dirigents fundadors hi havia intel·lectuals nacionalistes, ex-oficials de l'exèrcit, membres del cos especial Arditi i joves terratinents que s'oposaven als sindicats d'obrers i camperols de l'entorn rural. El 7 d'abril de 1921 es convertirien en partit polític amb el nom de Partito Nazionale Fascista (Partit Nacional Feixista, PNF), caracteritzat per la seva oposició al liberalisme i al comunisme. El 1922, en la Marxa sobre Roma, Mussolini va obligar el rei d'Itàlia, Víctor Manuel III, a lliurar-li el poder, que va posseir amb el títol de Duce (cabdill, que ja havia usat D'Annunzio).
L'assassinat l'11 de juny de 1924 de Giacomo Matteotti, diputat socialista i principal veu crítica al Parlament després de les eleccions del 6 d'abril (guanyades amb pocs escrúpols pels feixistes, després d'una prèvia alteració de la llei electoral —Llei Acerbo—), va inaugurar un període de govern totalment aliè a les institucions parlamentàries, que no obstant això van continuar funcionant formalment, així com la figura del rei (que segons les seves pròpies paraules, va quedar conforme amb romandre sord i cec). La responsabilitat va ser cínicament assumida pel mateix Mussolini amb una figura retòrica que va ser molt imitada posteriorment:
« | Es il feixisme è stato un'associazione a delinquere, io sono il capo di questa associazione a delinquere! (Si el feixisme ha estat una associació per delinquir, jo sóc el cap d'aquesta associació per delinquir!) Benito Mussolini, discurs davant del Parlament de 3 de gener de 1925. Una paràfrasi d'aquest discurs es va fer al parlament espanyol per José Calvo Sotelo (ell mateix després assassinat): si ser feixista és.... jo em declaro feixista. | » |
El 1928 es van prohibir tots els partits, excepte el PNF. L'estructuració doctrinal, que no havia estat considerada necessària, també va ser tardana. El 1927 es va promulgar la Carta del Lavoro (adaptada a Espanya com Fur del Treball). El 1932 es va publicar a l'Enciclopèdia Italiana l'article Feixisme, atribuït al mateix Mussolini encara que en realitat escrit per Giovanni Gentile. Editat separadament com La Doctrina del Feixisme (La Dottrina del Fascismo), va ser traduït a diversos idiomes. L'abril del 1940 (ja durant la Segona Guerra Mundial) es va pretendre destruir tots els exemplars, a conseqüència del canvi de postura del Duce sobre alguns punts del text.
La política econòmica tampoc va tenir una orientació clara, entre un inicial respecte pel lliure mercat i un clar dirigisme posterior. La política monetària de vegades només obeïa al prestigi de mantenir una lira forta. No obstant això, sempre va gaudir del suport de la poderosa patronal Confindustria, amb l'acord de la qual, sobretot a partir del Pacte Vidoni (2 d'octubre de 1925), es van establir els elements principals del règim corporatiu, molt restrictiu per a les activitats sindicals (il·legalització dels sindicats lliures, del dret de vaga, enquadrament obligatori dels treballadors en el moviment feixista -1926-). La mateixa Confindustria va arribar a estar dirigida pel destacat feixista Giuseppe Volpi en els últims anys del règim (de 1934 a 1943). Volpi, un fosc aventurer, va fer fortuna com a importador de tabac de Montenegro i es va instal·lar com a industrial en la naixent indústria de generació elèctrica (Società Adriatica di Elettricità). Es va adherir aviat al feixisme (1922) i va ser governador de Tripolitània. Els anteriors presidents havien estat destacats membres de la burgesia industrial italiana: Antonio Stefano Benni (1923–1934), de la naixent indústria electromecànica, que va destacar per la seva col·laboració amb la implantació del règim feixista, i Alberto Pirelli (1934), de la casa Pirelli.
Les dificultats econòmiques degudes a la Gran Depressió van empènyer al règim de Mussolini a l'expansió exterior, amb la invasió d'Etiòpia (1935) i la intervenció en la Guerra Civil Espanyola, amb ambicions de ressuscitar un imperi Mediterrani que tindria la seva continuació en la invasió d'Albània (1939), ja als inicis de la Segona Guerra Mundial. El seguidisme enfront de l'Alemanya nazi no podia ocultar-se, i fins i tot es van mimetitzar trets com el racisme (Manifesto della razza, Manifest de la raça, 14 de juliol de 1938). La invasió de Sicília i el sud d'Itàlia pels aliats van provocar la destitució del Duce pel Gran Consell Feixista (General Badoglio), encara que la intervenció alemanya el va rescatar per alguns mesos en què es va constituir una efímera República en el nord. La seva activitat legislativa, limitada als últims mesos de la guerra, va tenir un plantejament socioeconòmic teòric que s'ha denominat socialització feixista (Manifest o Carta de Verona de 14 de novembre de 1943).[2]