Febre groga a Buenos Aires
episodis d'epidèmies de febre groga el 1852, 1858, 1870 i 1871 / From Wikipedia, the free encyclopedia
Les epidèmies de febre groga a Buenos Aires (malaltia transmesa pel mosquit Aedes aegypti) van tenir lloc en els anys 1852, 1858, 1870 i 1871 a Buenos Aires (Argentina).[1] La suscitada en aquest últim any va ser un desastre que va matar aproximadament al 8% dels portenys: en una ciutat on normalment el nombre de defuncions diaris no arribava a 20, hi va haver dies en què van morir més de 500 persones,[2] i es va poder comptabilitzar un total aproximat de 14.000 morts per aquesta causa, la majoria immigrants italians, espanyols, francesos i de altres parts d'Europa.[3][4]
| ||||
Tipus | epidèmia de febre groga | |||
---|---|---|---|---|
Interval de temps | 1852 - 1871 | |||
Localització | Província de Buenos Aires (Argentina) | |||
Estat | Argentina | |||
En nombroses ocasions la malaltia havia arribat a Buenos Aires en els vaixells que arribaven des de la costa de Brasil, on era endèmica.[1] No obstant això, l'epidèmia de 1871 es creu que hauria provingut d'Assumpció del Paraguai, portada pels soldats argentins que tornaven de la Guerra de la Triple Aliança;[5] ja que prèviament s'havia propagat a la ciutat de Corrientes.[6] En el seu pitjor moment, la població portenya es va reduir a menys de la tercera part, a causa de l'èxode dels que van abandonar la ciutat per intentar escapar del flagell.[1]
Algunes de les principals causes de la propagació d'aquesta malaltia, transmesa pel mosquit Aedes aegypti, van ser:[7]
- la provisió insuficient d'aigua potable;
- la contaminació de l'aigua superficial i subterrània per les deixalles humans;
- el clima càlid i humit a l'estiu;
- l'amuntegament en què vivien, sense que es prenguessin mesures sanitàries per a ells, especialment durant l'epidèmia de 1871, els immigrants europeus de baix nivell higiènic que ingressaven en forma incessant a la zona més meridional de la ciutat;
- els saladeros que contaminaven el Riachuelo (límit sud de la ciutat), el farciment de terrenys baixos amb residus, i els rierols (anomenats «zanjones») que recorrien la ciutat infectats pel que la població llançava en ells.
L'epidèmcia de 1871 va fer prendre consciència a les autoritats de la urgent necessitat de millorar les condicions d'higiene de la ciutat, d'establir una xarxa de distribució d'aigua potable i de construir clavegueram i desguassos.
Un testimoni d'aquesta catàstrofe, de nom Mardoqueo (Mordejai) Navarro, va escriure el 9 d'abril, la següent descripció en el seu diari personal:[8]
« | Els negocis tancats, carrers deserts. Falten metges, morts sense assistència. Fuig el que pot. Heroisme de la Comissió Popular. | » |