Expedició perduda de Franklin
exploració fallida a l'Àrtic / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'expedició perduda de Franklin va ser un viatge fallit d'exploració de l'Àrtic, dirigit pel capità Sir John Franklin, que va partir d'Anglaterra el 1845. Franklin era un oficial de la Royal Navy i un experimentat explorador que ja havia participat anteriorment en tres expedicions àrtiques, les dues últimes com a comandant en cap. La seva quarta i última expedició va començar quan ja tenia 59 anys, i tenia com a objectiu travessar i explorar l'últim tram del Pas del Nord-oest, encara inexplorat. Franklin i els 128 membres de la tripulació van morir en quedar els seus vaixells atrapats en el gel a l'estret Victòria, prop de l'Illa del Rei Guillem, a l'àrtic canadenc.
Tipus | expedició científica | ||
---|---|---|---|
Interval de temps | 19 maig 1845 - 1848 | ||
Estat | Canadà | ||
Participant | |||
Element explotat | HMS Erebus, HMS Terror | ||
Pressionat per l'esposa de Franklin i pels familiars dels desapareguts, l'Almirallat va iniciar el 1848 la recerca de l'expedició perduda. Animades en part per la fama de Franklin, i en part per la recompensa oferta per l'Almirallat, moltes expedicions es van llançar a la seva recerca, fent que fins a onze vaixells britànics i dos d'estatunidencs coincidissin a la mateixa zona durant un període de 1850. Diversos d'aquests vaixells van trobar-se a la costa est de l'illa de Beechey, on es van localitzar els primers vestigis de l'expedició, incloent les tombes de tres tripulants. El 1854 l'explorador John Rae, que realitzava una exploració científica per la costa àrtica del Canadà, al sud-est de l'illa del Rei Guillem, va poder contactar amb inuits, que li van explicar algunes històries sobre els tripulants de l'expedició de Franklin i li van donar alguns dels seus objectes personals que encara conservaven. Una posterior recerca dirigida per Francis Leopold McClintock, el 1859, va descobrir una nota a l'illa del Rei Guillem amb detalls sobre el destí de l'expedició. La recerca va continuar infructuosament durant dècades.
El 1981 un equip de científics dirigit per Owen Beattie, professor d'antropologia a la Universitat d'Alberta, va començar una sèrie d'estudis científics de les tombes, els cossos, i altres proves materials deixades pels membres de la tripulació de Franklin a les illes de Beechey i del Rei Guillem. Van arribar a la conclusió que els membres de la tripulació que havien estat enterrats a l'illa de Beechey haurien mort probablement de pneumònia i tuberculosi, tot i que també van assenyalar la possibilitat que haguessin mort a causa d'un enverinament per plom, provinent de les soldadures de les llaunes de conserves. Més recentment s'ha suggerit que la causa principal no va ser el menjar enllaunat, sinó les conduccions del sistema de tractament d'aigua potable dels vaixells.[1] Les marques als ossos humans trobats a l'illa del Rei Guillem van ser vistos com a signes de canibalisme. L'evidència combinada de tots els estudis suggereixen que la hipotèrmia, la fam, l'enverinament per plom i malalties com l'escorbut, juntament amb l'exposició general a un ambient hostil, pel qual no tenien roba adequada, i la mala nutrició, va provocar la mort de tots ells en els anys posteriors a la darrera vegada en què foren vistos pels europeus, el 1845.
Després de la pèrdua del grup de Franklin, els mitjans de comunicació victorians retrataren a Franklin com un heroi, minimitzant el fracàs de l'expedició i els informes sobre canibalisme. Se li van dedicar cançons, es van aixecar estàtues en el seu honor a la seva ciutat natal, Londres, i a Tasmània pel descobriment del Pas del Nord-oest. S'han realitzat moltes obres artístiques sobre l'expedició perduda de Franklin: cançons, poemes, contes curts i novel·les, així com documentals de televisió.