artista catalana From Wikipedia, the free encyclopedia
Eulàlia Grau (Terrassa, 1946) o Eulàlia, tal com signa les seves obres, és una artista catalana. És una de les artistes més significatives pel que fa a un dels episodis de canvi més importants de la societat catalana, el que va de la dictadura de Franco a la primera transició. El seu treball és fruit d'un profund compromís ètic que posa en evidència la manipulació de la imatge i la discriminació de la dona; també denuncia la corrupció, l'abús de poder i la manipulació social, temàtiques que recuperen gran actualitat en aquests moments. Grau utilitza tècniques com el collage i el fotomuntatge per construir un vocabulari iconogràfic impactant. Eulàlia Grau ha estat considerada una autora a mig camí entre el paper de l'artista d'avantguarda i l'activista.[1]
« | "L'home en la seva vida quotidiana (el futbol, el bar...), i la dona en la seva (els llocs subalterns de la societat, els fills...). La sèrie d'imatges carceràries fa patent que aquesta discriminació de la dona s'accentua, si és possible, a la presó, on els fills comparteixen el càstig imposat a la mare. Si bé, en definitiva, la soledat, tant dels homes com de les dones, és la mateixa a la presó que a fora | » |
— Eulàlia[2] |
Eulàlia Grau durant un enregistrament per a Ràdio Web MACBA (2013) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 18 juny 1946 (78 anys) Terrassa (Espanya Franquista) |
Altres noms | Eulàlia |
Nacionalitat | Catalunya |
Formació | EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona |
Activitat | |
Lloc de treball | Barcelona |
Ocupació | artista visual, videoartista, artista computacional |
Activitat | 1966 - 2016 |
Art | Collage |
Moviment | Art conceptual |
Premis
| |
Lloc web | eulaliagrau.cat |
Neix a Terrassa l'any 1946. Va començar a estudiar belles arts a Barcelona, però ho va deixar per estudiar cinema a la Sala Aixelà, on va tenir de professors a Pere Portabella i Alexandre Cirici, va conèixer Jacinto Esteva i va coincidir amb Josep Gusí i Antoni Padrós. Més endavant va estudiar disseny a l'escola Eina amb Cirici, Albert Ràfols-Casamada i Josep Maria Carandell. A Milà va col·laborar en l'estudi de disseny per Olivetti. Precisament en un moment en què els artistes investigaven nous mitjans, Eulàlia es va decidir pel treball artístic amb iconografies de contingut crític molt polític. Comença els seus treballs a partir del collage, utilitzant fotografies extretes de la premsa escrita i adoptant una actitud crítica envers la informació transmesa a través dels mitjans de comunicació. Les seves obres tenen una significativa càrrega política i contingut social.
La crítica situa a Eulàlia dins del grup de l'art conceptual català dels anys setanta, en el qual és interessant constatar la important presència d'artistes dones, tot i que ella no considera que pertanyi a l'art conceptual. Aquestes dones artistes, afirmant la seva pròpia identitat, sovint posen en qüestió els estereotips femenins. És el cas d'Esther Ferrer, Fina Miralles, Eugènia Balcells, Sílvia Gubern, Àngels Ribé i Olga Pijoan, entre altres.[3] L'art d'Eulàlia Grau, tot i representar d'un cert protofeminisme, va més enllà i arriba a la crítica política i a l'activisme.
L'any 1975 presenta la sèrie eminentment política Inventemos también nosotros a la Galeria G. Eulàlia Grau és l'artista més crítica davant la situació de la condició femenina. En la sèrie Discriminació de la dona (1977), contrasta les imatges per posar de manifest l'explotació de la dona no només en el mitjà artístic, sinó també dins de l'àmbit professional en general.[2]
De mitjans a finals dels anys vuitanta viu i treballa a Berlín, on també s'especialitza en estudis xinesos i cultura oriental. A partir de 1991 viu durant uns anys a Pequín. Quan torna a Catalunya a finals dels noranta, reprèn l'activitat artística progressivament.
Va iniciar el seu treball a començaments dels setanta. Des del 1973 realitza una sèrie de teles emulsionades, serigrafies, llibres, cartells, intervencions a revistes, pel·lícules i muntatges fotogràfics en els quals desenvolupa un discurs molt crític. Hi aborda temes com la desigualtat social que es fa evident en les diferents tipologies d'habitatges i hàbits domèstics, o en la manera com s'aplica la justícia. Des d'una perspectiva feminista molt reivindicativa, analitza la discriminació de la dona en la societat del moment. I també la cultura de la mort, i les formes coactives de manteniment de l'ordre a través de la policia, l'exèrcit o les presons.[4]
A partir d'imatges extretes dels mitjans de comunicació, que documenten la societat del moment, analitza la presència recurrent de la violència, la massificació o la tècnica en la vida quotidiana. La seva obra reflexiona sobre el sistema econòmic i social capitalista, sobre com es perpetua a través dels sistemes de control i de manteniment de l'ordre públic que exerceixen l'escola, la família, la premsa o la televisió. Constitueix una reflexió de caràcter ètic sobre certs elements perniciosos característics de la nostra societat, com les estructures de consolidació del poder, del triomf i del fracàs, la producció desenfrenada i el consum, les lluites socials, la guerra, o quins són els mitjans repressius i impositius.[4]
« | quan vaig començar estàvem dominats per Franco, ara ho estem pels polítics i els banquers, que des del seu castell ens estan extorsionant a tots. Vivim una època semblant a la feudal. És terrible | » |
— Eulàlia Grau[5] |
Un tret comú del seu treball és l'obstinació per desemmascarar l'obscenitat de les diferències que entelen el nostre entorn, la violència estructural que impregna la quotidianitat i, també, el macrosistema en què ens trobem immersos. Denuncia la instrumentalització de les nostres vides i de la política, marcades pels interessos del capital i del mercat. Així es pot veure en les seves principals obres:[6]
Eulàlia Grau també fa obra per a revistes. Per exemple, la revista Canigó (1982-1983) va convidar-la dos anys a dissenyar la imatge de la portada, amb motiu del dia de la dona. En els dos casos, va presentar imatges de nens i nenes en què es contraposaven els rols que la societat els assignava segons el gènere. Kommentar (1982) és un treball originalment publicat a la revista alemanya Docks, una reflexió sobre les presons. Mostra com tant presoners com vigilants estan rere reixes.[6]
El MACBA va produir una exposició monogràfica el 2013. L'exposició es va centrar en els treballs realitzats als anys setanta i principis dels vuitanta. A mitjans d'aquella dècada, Eulàlia va abandonar la seva pràctica artística pública, activitat que ha reprès en els darrers anys.[4]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.