Esglésies Catòliques Orientals
From Wikipedia, the free encyclopedia
Les Esglésies catòliques orientals són les esglésies autònomes (en llatí: sui iuris) en comunió completa amb el bisbe de Roma, és a dir, el papa. Conserven les tradicions litúrgiques, teològiques i de devoció de les Esglésies Cristianes Orientals amb les quals estan associades, tot i que conserven algunes diferències doctrinals, en especial amb les antigues esglésies orientals, l'Església Ortodoxa i l'Església Assíria de l'Est. Per això, hi ha divergències en les formes de l'adoració litúrgica, els sagraments,[1] la disciplina canònica, la terminologia, les oracions tradicionals i les pràctiques de la pietat. No obstant això, reconeixen que llur fe no divergeix de les altres esglésies constituents del catolicisme, incloent-hi l'Església Llatina envers la qual tenen la mateixa dignitat.[2] Reconeixen la primacia del bisbe de Roma dins el Col·legi de bisbes. Conserven els èmfasis especials i les il·luminacions que el cristianisme oriental ha desenvolupat al llarg dels segles, alguns dels quals el papa Joan Pau II il·lustrà en la seva carta apostòlica Orientale Lumen del 2 de maig de 1995.[3]
Les Esglésies Catòliques Orientals eren localitzades principalment a Europa oriental, l'Orient Pròxim, el nord d'Àfrica i l'Índia, però, en l'actualitat, a causa de la migració, també n'hi ha a Europa occidental, Amèrica i Oceania.
El terme «catòlics grecs» s'utilitza per referir-se als seguidors de la doctrina de les Esglésies que practiquen el ritu bizantí. El terme catòlic oriental els inclou, però és més ampli, ja que també inclou els catòlics que practiquen les tradicions alexandrina, antioquena, armènia i caldea.
Des de l'Ortodòxia, també s'ha utilitzat el terme uniats o uniates per anomenar els fidels d'aquestes esglésies (perquè es van unir a Roma), encara que actualment l'ús d'aquest terme pot considerar-se despectiu.[4]