From Wikipedia, the free encyclopedia
Eichmann a Jerusalem: Un estudi sobre la banalitat del mal (títol original: Eichmann in Jerusalem: a report on the banality of evil) és un llibre de la filòsofa Hannah Arendt, publicat en 1963. En el text l'autora afirma que, més enllà d'un desig de promocionar en la seva carrera, el nazi Adolf Eichmann no va mostrar cap rastre d'antisemitisme o dany psicològic durant l'època del Tercer Reich. El seu subtítol famós va introduir el concepte "banalitat del mal", que són les darreres paraules del capítol final. En part, almenys, la frase es refereix al comportament d'Eichmann durant el judici, on no va mostrar ni culpa ni odi, al·legant que ell no tenia cap responsabilitat perquè estava simplement "fent la seva feina".
| « | Ell va complir amb el seu deure...; no només va obeir les ordres, sinó que també va obeir a la llei. | » |
| — Hannah Arendt, Eichman a Jerusalem (p. 135) | ||
| (en) Eichmann in Jerusalem (eu) Eichmann Jerusalemen  | |
|---|---|
 | |
| Subtítol | A Report on the Banality of Evil i Gaizkiaren hutsalkeriari buruzko txostena |
| Tipus | obra escrita i monografia |
| Fitxa | |
| Autor | Hannah Arendt |
| Llengua | anglès |
| Publicació | Estats Units d'Amèrica, 1963 |
| Editorial | Viking Press |
| Dades i xifres | |
| Tema | Holocaust, Adolf Eichmann i judici per crims de guerra |
| Gènere | assaig |
| Lloc de la narració | Europa |
| Representa l'entitat | Adolf Eichmann |
| Altres | |
| Identificador Library of Congress Classification | DD247.E5 |
 | |
Arendt pren la declaració judicial i l'evidència històrica disponible, i fa diverses observacions sobre Eichmann:
 |
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
Arendt suggereix que el més cridaner de la seva anàlisi és que desacredita la idea que els criminals eren manifestament psicòpates i diferents de la gent normal. A partir d'aquest document, molts van concloure que situacions com l'Holocaust podien fer que fins i tot el més comú dels humans cometés crims horrorosos amb els incentius adequats, però Arendt es mostra rotundament en desacord amb aquesta interpretació, ja que Eichmann era lliure en la seva voluntat després de la Führerprinzip. Arendt insisteix que l'elecció moral segueix sent lliure, fins i tot en el totalitarisme, i que aquesta elecció té conseqüències polítiques, fins i tot quan el selector és políticament impotent:
| « | les condicions del terror provoquen que la majoria de gent compleixi amb allò esperat, però algunes persones no, i així es presenta la lliçó rebuda d'alguns països als quals es va proposar la solució final, que es va portar a terme a la majoria de llocs però no a pertot. Humanament parlant, no es requereix res més, i res més es pot raonablement demanar, perquè aquest planeta segueixi sent un lloc apte per a l'habitabilitat humana. | » |
Arendt esmenta, com a exemple d'això, el rescat dels jueus danesos:
| « | Uno se siente tentado a recomendar la historia como lectura obligatoria en la ciencia política para todos los estudiantes que desean aprender algo sobre el potencial enorme inherente a la acción no violenta y en la resistencia a un oponente que posee, vastamente, medios superiores de violencia.
No se trataba sólo de que el pueblo de Dinamarca se negó a asistir en la implementación de la Solución Final, ya que los pueblos de tantas otras naciones conquistadas habían sido persuadidos de hacerlo (o habían estado dispuestos a hacerlo), sino también, que cuando el Reich tomó medidas y decidió hacer el trabajo en sí se encontró que su propio personal en Dinamarca había sido infectado por este y fueron incapaces de superar su aversión humana a la crueldad del caso, que sus compañeros en las zonas más cooperativas tenían. |
» |
En la personalitat d'Eichmann, Arendt conclou:
| « | A pesar de todos los esfuerzos de la fiscalía, todo el mundo podía ver que este hombre no era un monstruo, pero era realmente difícil no sospechar que fuera un payaso. Y como esta sospecha hubiera sido fatal para el buen fin del juicio y a la vez era bastante difícil de sostener en vista de los sufrimientos que él y sus semejantes habían causado a millones de personas, sus peores payasadas se tomaron escasamente en cuenta y casi nunca se informó de ellas. (p. 55) | » |
Més enllà de la seva anàlisi sobre el propi Eichmann, Arendt analitza diversos aspectes addicionals de la prova, el seu context, i l'Holocaust.
Aquesta visió distanciada del judici, quan moltes persones esperaven d'ella una adhesió incondicional a les tesis de la fiscalia, li va valer un gran nombre de crítiques,[3] en què ella posà de pobra víctima de l'estretor mental dels altres.
En la pel·lícula Hannah Arendt de Margarethe von Trotta es narra aquest episodi de la vida de Hannah Arendt, un dels més importants de la seva vida, en el qual s'ofereix voluntàriament per escriure sobre el judici d'Eichmann per The New Yorker. Això donarà lloc a la publicació de diversos reportatges que motivaran moltes crítiques, moltes de les quals l'acusen de "defensar" Eichmann. El llibre Eichmann a Jerusalem és un treball de compilació i complementació d'aquests reportatges. La perspectiva d'aquest film és altament hagiogràfica envers Arendt.
En el seu llibre de 2006, Becoming Eichmann, l'investigador de l'Holocaust David Cesarani ha posat en dubte el retrat d'Arendt sobre Eichmann per diversos motius. Segons les seves conclusions, Arendt va assistir només a una part de la prova, sent testimoni de la presentació de l'acusació. No va presenciar el testimoniatge d'Eichmann i la defensa de si mateix. Això podria haver esbiaixat la seva opinió d'ell, ja que estava en les parts de la prova que trobava a faltar que els aspectes més forts de la seva personalitat van aparèixer.[4]
Cesarani també presenta una àmplia evidència que suggereix que Eichmann era en realitat molt antisemita i que aquests sentiments són motivadors importants de les seves accions. Per tant, al·lega que les reclamacions de Arendt que els seus motius eren banals i no ideològics i que havia renunciat a la seva autonomia de decisió, obeint les ordres d'Hitler, sens dubte pot estar basat sobre bases frèvoles.[5]
L'estudi monogràfic de Bettina Stangneth Eichmann before Jerusalem: the unexamined life of a mass murderer (2004)[2] documenta àmpliament el fanatisme nazi i la voluntat furiosament assassina d'Eichmann, que n'estigué orgullós tota la vida, si bé feu una pantomima en el judici. També demostra que Eichmann era força intel·ligent i capaç; prou per a superar totes les dificultats infraestructurals per tal de dur a terme l'extermini, fins i tot ignorant ordres si calia, cosa ben impròpia del buròcrata obtús que pinta Arendt. Prou intel·ligent, si més no, per a enganyar Arendt, o per a donar-li una base amb què autoenganyar-se. Així mateix, Strangneth demostra que Arendt arribà a Jerusalem carregada amb tota mena de prejudicis, incloent-ne el supremacisme euroalemany. Per exemple, sabem per la seva correspondència amb Karl Jaspers, ara disponible, que sentia un menyspreu enorme pels israelians ("multitud oriental, com si fossis a Istanbul o en algun altre país semiasiàtic", "gent que no sap llengües", una policia que "només parla hebreu i sembla àrab"). Ens consta, doncs, que Arendt partí de dades del tot falses i, tot seguit, hi especulà de manera manifestament esbiaixada per a bastir una interpretació a mida dels seus interessos. Així doncs, la tesi de la "banalitat del mal" permeté a l'autora --per autoengany o no-- desvincular la seva estimada cultura alemanya dels crims del nazisme, i, alhora, reforçar la seva tesi (d'arrel heideggeriana) sobre la deshumanització provocada per la societat de masses. La tesi central d'Arendt sobre la "banalitat del mal", doncs, equivalia a la banalització del nazisme, per difuminació de la culpabilitat.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
