Efecte lotus
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'efecte de lotus es refereix a les propietats d'autoneteja que són el resultat de una molt alta capacitat per repel·lir l'aigua (ultrahidrofòbia) que tenen les fulles de la flor del lotus.[1] Les partícules de terra són recollides per gotetes d'aigua a causa de l'arquitectura microscòpica i nanoscòpica de la superfície, que minimitza l'adhesió de les gotetes a la superfície. Algunes propietats autonetejadores es troben també en altres plantes, com ara: Tropaeolum (caputxina), Opuntia, Alquemil·la, canya; i també sobre les ales d'alguns insectes.[2]
![]() |
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
![](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/9/92/LotusEffect1.jpg/320px-LotusEffect1.jpg)
![](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/6f/Lotus_effect_on_leaf_of_taro_and_leaf_magnify.jpg/640px-Lotus_effect_on_leaf_of_taro_and_leaf_magnify.jpg)
![](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/1/13/Lotus3.jpg/640px-Lotus3.jpg)
![](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/f/f7/DropConnectionAngel.jpg/640px-DropConnectionAngel.jpg)
El fenomen de la superhidrofòbia l'estudiaren per primera vegada Dettre i Johnson el 1964 en superfícies hidrofòbiques de cereals.[3] El seu treball desenvolupa un model teòric basat en experiments amb perles de vidre recobertes amb telòmer parafina o PTFE. Les propietats d'autoneteja de les superfícies nanoestructurades micro superhidròfobes les estudiaren els botànics alemanys Barthlott i Ehler el 1977: descriuen les propietats superhidròfobes com autonetejadores i parlen per primera vegada de «l'efecte d'una flor de lotus». Alguns materials superhidròfobs, com la per-fluoro-alquil i la per-fluoro-polièter, van ser desenvolupats per Brown el 1986 per a la manipulació de líquids químics i biològics.[4] Altres aplicacions biotecnològiques han sorgit des de la dècada del 1990.[5][6][7][8][9]