Dominació (sociologia)
From Wikipedia, the free encyclopedia
La dominació és aquella situació a la qual un individu o grup és a la posició d'imposar (vegeu Autoritat) a un altre individu o grup (vegeu Submissió a l'autoritat) alguna de les seves idees, creences, veritats, suposicions, punts de vista, normes, regles o lleis; per qualsevol mitjà, incloent la força física i la dominació econòmica. Per a Max Weber és l'oportunitat de trobar persones determinades que estiguin disposades a obeir una ordre de determinat contingut. Formes de dominació són, per exemple, el sotmetiment d'una nació sobre una altra, que la domina, i el d'un poble per part d'un sobirà dominador. Està relacionada amb la lluita de classes, l'exclusió i la discriminació social.[1][2][3]
En política econòmica, l'abús de posició dominant és la influència a l'estructura d'un mercat per part d'una empresa o organització. Per a François Perroux, la dominació caracteritza la situació a la qual una entitat econòmica determinada mobilitza al seu profit elements per mitjà dels quals, asimètricament, pot influenciar de manera intensa i sostinguda al llarg del temps als altres actors que participen en el mateix mercat, incloent els ciutadans. Relaciona les diferents formes de domini i desarticulació de les entitats financeres amb la desatenció ciutadana per part de l'Estat i amb la manca d'autonomia ciutadana per a poder-se desenvolupar amb llibertat. D'altra banda, la mateixa societat de classes es basa en el domini d'unes classes socials sobre unes altres per mitjà de la producció, que implica la propietat o explotació d'elles, l'administració i la comunicació, entre d'altres.[4][5][3]
El paradigma de la dominació, que dona importància a l'individu que sobresurt per sobre dels altres, ha estat històricament el model tradicional majoritari a Europa. Es basa en una visió del món on cadascú té un valor i cal ser el millor, el més ràpid, el més fort, el més bell o el més ric per a ser valuós. Socialment es basa en la jerarquia: els més valuosos dominen els inferiors i la manera d'aconseguir llibertat i autonomia és estar al damunt de la piràmide de poder, dominant els altres. L'ordre social resultant es caracteritza així per l'explotació i dominació d'uns grups sobre altres, que veuen com a "natural" la situació a la que viuen i no com a processos històrics de creació de relacions dominants. (Vegeu també Dominació del món) En moltes cultures, el model de dominació competeix amb el de cooperació, al qual tothom és diferent i té el mateix valor.[6][7]
En els sistemes patriarcals, la dominació masculina és el poder de l’home sobre la dona i altres posicions de gènere subordinades, que es pot expressar en diferents formes de violència, incloent-hi la simbòlica. La dominació masculina té com a base la diferenciació i estereotipació dels rols femenins i masculins, sistema segons el qual els homes són considerats subjectes i, les dones, objectes o subjectes passius. En aquest sistema de relacions, la dominació masculina és legitimada i justificada per la visió androcèntrica pròpia dels sistemes patriarcals.[8]