Domesticació
From Wikipedia, the free encyclopedia
La domesticació és l'acció de fer que un organisme esdevingui domèstic, és a dir, que visqui al costat de l'ésser humà i es criï a casa. El terme deriva dels termes llatins domus, que significa 'casa', i domesticus, que té el mateix significat que el terme actual. Descriu el pas de l'estat feréstec a l'estat domèstic d'alguns animals per acció de l'home. Aquest procés és a causa dels interessos humans d'obtenir de les espècies salvatges aliment, servei, companyia, roba, etc., i començà fa almenys 11.000 anys.[1]
Una espècie domesticada, animal o vegetal, és una espècie que ha desenvolupat uns caràcters morfològics, fisiològics o fins i tot comportamentals, nous i hereditaris, com a resultat d'una interacció prolongada, d'un control o fins i tot d'una selecció deliberada per part de l'ésser humà.
La domesticació designa també l'estat en el qual la reproducció, les cures i l'alimentació dels animals, o el cicle de les plantes són controlats de manera més o menys directa per l'ésser humà. En el llenguatge corrent, l'expressió «animal domèstic» és sovint utilitzada en el sentit d'animal de companyia. Aquest últim terme es pot aplicar a un animal individual, mentre que la domesticació concerneix una població o una espècie sencera. Una accepció ampliada de la domesticació tendeix a tractar totes les formes d'interacció regular de l'espècie humana amb una espècie animal.
La principal utilitat de les plantes i animals domèstics és la producció d'aliments, així com d'altres productes útils com la llana, el cotó, o la seda. Tanmateix, els motius de la pràctica de la ramaderia o de l'agricultura no són sempre estrictament utilitaris i inclouen el plaer, el lleure o pràctiques religioses. La domesticació de les plantes i dels animals acompanyà els inicis de l'agricultura i fou un factor essencial en el desenvolupament de la civilització. En el passat permeté la revolució neolítica, però també és un procés que encara es perllonga en l'actualitat.