Dissolució ideal
From Wikipedia, the free encyclopedia
Una dissolució ideal és una dissolució líquida que obeeix a una forma idealitzada de la llei de Raoult en l'interval complet de composicions a totes pressions i temperatures.[1]
Aquesta llei està basada en mesures experimentals de pressions de vapor i es pot expressar com:
on: és la pressió parcial del component i; és la pressió de vapor del component i pur; i és la fracció molar del component i a la dissolució. Com que , l'addició d'una substància a un líquid pur disminueix la pressió de vapor d'aquest. Exemples de dissolucions ideals són bromur d'etilè i bromur de propilè; benzè i clorur d'etilè; i benzè i toluè. Aquests exemples són excepcionals, ja que la majoria de dissolucions no segueixen en tot l'interval de concentracions la llei de Raoult, nogensmenys si els components de la dissolució tenen estructures semblants, com ara el benzè i el ciclohexà, les desviacions del comportament ideal són mínimes.[2]
La raó per la qual hom defineix les dissolucions ideals és perquè en l'estudi de qualsevol sistema químic-físic és convenient disposar d'un estat ideal en què les lleis que el regeixen siguin extremadament senzilles. Així, en l'estudi dels gasos hom defineix el gas perfecte o ideal, que és aquell al qual tendeixen tots els gasos quan la pressió tendeix a zero. En l'estudi dels sòlids hom defineix un sòlid ideal, perfectament ordenat, al qual tendeixen tots els sòlids quan la temperatura s'aproxima als 0 kèlvins. L'estudi dels sistemes reals resulta més simple agafant com a punt de partida els models ideals.[2]