Desobediència civil
From Wikipedia, the free encyclopedia
La desobediència civil és el refús actiu d'una persona o un grup de persones d'obeir certes lleis, demandes i ordres d'un govern, o d'un poder internacional d'ocupació. La desobediència civil es defineix sovint com a no-violenta per a ser anomenada desobediència civil. La desobediència civil és, de vegades, equiparada a la resistència no-violenta.[1][2]
Per bé que la desobediència civil es pot considerar una expressió de menyspreu envers la llei, Martin Luther King Jr considera que la desobediència civil era una mostra i una pràctica de reverència per la llei Puix que "Qualsevol que violi una llei que la consciència li diu que és injusta i accepti voluntàriament la pena de restar en presó a fi de despertar la consciència de la comunitat sobre la injustícia de la llei expressa aleshores el més gran respecte envers la llei."
En una de les seves formes, a l'Índia, és coneguda com l'ahimsa o satyagraha i considerada com la compassió en forma de desacord respectuós. Una de les seves primeres manifestacions massives va ser duta a terme pels egipcians contra l'ocupació britànica a la revolució del 1919.[3]
La desobediència civil és una de les nombroses maneres amb les quals la gent s'ha rebel·lat contra les lleis injustes. Ha estat utilitzada en els moviments de resistència no-violenta, de manera molt ben documentada, pel moviment internacional de les sufragistes, en les campanyes per a la independència de l'Índia) i a Txecoslovàquia en la Revolució de Vellut i a Alemanya de l'Est per a abatre'n les dictadures comunistes,[4][5] a Sud-àfrica en la lluita contra l'apartheid, en el moviment estatunidenc dels drets civils, en la Revolució Cantant, que va permetre als països bàltics d'independitzar-se de la Unió Soviètica, i recentment a la Revolució Taronja del 2004[6] i 2005, Revolució de les Roses, entre altres diferents moviments d'arreu del món.
El 1549, Étienne de La Boétie és demanava perquè els pobles obeïen les normes en el famós Discurs de la servitud voluntària. Després de la matança de Peterloo de 1819, el poeta Percy Shelley escrigué el poema polític de La màscara d'Anarquia aquell mateix any, que comença amb les imatges colpidores de les formes injustes de l'autoritat del seu temps, per després imagina com podria ser una forma radicalment nova d'acció social. És potser la primera declaració moderna del principi de protesta no-violenta.[7] Una versió va ser recollida per l'autor Henry David Thoreau en el seu assaig La desobediència civil, i més tard per Gandhi en la seva doctrina del Satyagraha.[7] La resistència passiva de Gandhi va ser influenciada i inspirada per la no-violència de Shelley en la protestació i l'acció política.[8] En particular, és sabut que Gandhi solia citar Masque of Anarchy de Shelley a un ampli públic durant la campanya per a una Índia lliure.[7][9]
En l'assaig de Thoreau del 1849 La desobediència civil, originalment titulat "Resistència al govern civil", la idea motriu n'era l'autosuficiència, així hom no necessàriament ha de lluitar físicament contra el govern per una injustícia que aquest comet, però està obligat a no prestar-li suport. Aquest assaig ha tingut una gran influència després en molts practicants de la desobediència civil. En l'assaig, Thoreau explica les seves raons per refusar de pagar impostos com un acte de protesta contra l'esclavitud i contra la guerra mexicana-estatunidenca.
La militant Nina Paley creà el terme "desobediència intel·lectual" per a referir-se a una forma de la desobediència civil que consisteix en un comportament jurídic i econòmic contra les pràctiques reguladores de la propietat intel·lectual.[10]