Declaració Universal sobre els Arxius
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Declaració Universal sobre els Arxius (DUA) –en castellà: Declaración Internacional sobre los Archivos, en anglès: Universal Declaration Archives, en francès: Déclaration Universelle sur les Archives– va ser elaborada i aprovada l'any 2010 pel Consell Internacional d'Arxius (ICA)[1] i adoptada per la Conferència General de la UNESCO el novembre de 2011. És l'expressió de les exigències fonamentals dels professionals de l'arxivística i la gestió de documents, amb independència de les cultures. Té la finalitat de reconèixer el paper clau dels arxius, tant en la transparència administrativa i en la rendició de comptes democràtica, com en la preservació de la memòria social col·lectiva, i en la investigació històrica. Així doncs, reconeix «el caràcter essencial dels arxius per a garantir una gestió eficaç, responsable i transparent i per a protegir els drets de la ciutadania», és a dir, només les organitzacions, tant públiques com privades, que comptin amb els arxivers com a únics professionals qualificats encarregats del control sobre la gestió de la documentació des del seu origen, podran garantir-ne l'autenticitat, fiabilitat, integritat i ús.
A Catalunya hi ha diverses institucions públiques pioneres a tot Europa en l'adopció de la Declaració Universal sobre els Arxius. Es tracta de la Diputació de Girona, que l'adoptà el 18 de juny de 2013; el Parlament de Catalunya,[2] que ho feu el 17 de juliol d'aquest mateix any; l'Arxiu Municipal de Roses, que adoptà l'esmentat acord el 2 de setembre de 2013, o la Diputació de Barcelona,[3] que l'adoptà el 12 de novembre del 2013.