Conquesta musulmana de Pèrsia
From Wikipedia, the free encyclopedia
La conquesta àrab de Pèrsia (en persa: تجاوز اعراب, Tajāvoz arab, ‘l'atac dels àrabs', o ظهور اسلام zohur-i eslam, ‘les albors de l'islam’) va conduir a la fi de l'Imperi Sassànida el 644, a la caiguda de la dinastia sassànida i a l'eventual declivi del zoroastrisme, la religió de l'Iran.
Expansió musulmana | |||
---|---|---|---|
Relleu d'un cavaller de l'Imperi Sassànida a Taq-e Bostan, Iran | |||
Tipus | guerra i conquesta | ||
Data | 634 - 651 | ||
Lloc | Arab Iraq (en) | ||
Resultat | Victòria musulmana. Mesopotàmia i l'Imperi Sassànida són annexionats pels musulmans. | ||
Bàndols | |||
| |||
Comandants | |||
| |||
Cronologia | |||
Els àrabs van entrar per primera vegada a territori sassànida el 633, quan el general Khàlid ibn al-Walid va envair el que avui és l'Iraq. Després del trasllat de Khàlid al front romà del llevant, els musulmans finalment van perdre les seves possessions enfront dels contraatacs iranians. La segona invasió va començar l'any 636 sota Sad ibn Abi-Waqqàs, quan una victòria clau en la Batalla d'al-Qadisiyya[1] va donar lloc a la fi permanent del control sassànida a l'oest de l'Iran. Després, el Zagros va esdevenir una barrera natural i la frontera entre el primer califat i l'Imperi Sassànida i la causa de contínues incursions dels perses a la zona. Aleshores, el califa Úmar va ordenar una invasió de l'Imperi Sassànida iranià l'any 642, que es va completar amb la conquesta completa dels sassànides a mitjans de 644. La conquesta ràpida de l'Iran en una sèrie de ben coordinats atacs més diversificats, dirigits pel califa Úmar de Medina, a diversos milers de quilòmetres dels camps de batalla a l'Iran, va esdevenir el seu major triomf, cosa que contribueix a la seva reputació com un gran estrateg militar i polític.[2]
Historiadors iranians han tractat de defensar els seus avantpassats mitjançant l'ús de fonts àrabs per a il·lustrar que «contràriament al que afirmen alguns historiadors, els iranians, de fet, va lluitar llargament i dura en contra dels àrabs invasors».[3] Pels volts del 651, la majoria dels centres urbans en terres iranianes, amb la notable excepció de les províncies del Caspi i Transoxiana, havien caigut sota el domini dels exèrcits àrabs. Moltes localitats a l'Iran van dur a terme una defensa contra els invasors, però al final cap va ser-ne capaç de repel·lir la invasió. Fins i tot, després que els àrabs haguessin dominat el país, moltes ciutats es van aixecar en rebel·lió, matant el governador àrab o atacant les seves casernes, però els reforços dels califes van aconseguir sufocar totes aquestes rebel·lions i imposar l'imperi de l'islam. La subjugació violenta de Bukharà, després de molts aixecaments, n'és un exemple.
La conversió a l'islam va ser gradual, i durant aquest procés es van produir molts actes de violència. Diverses escriptures zoroastrianes van ser cremades i molts mobads executats. Un cop conquerits políticament, els perses van reafirmar-se, mantenint la llengua persa i la cultura, però l'islam va ser adoptat per molts, per raons polítiques, socioculturals o espirituals, o simplement per la persuasió, i va esdevenir la religió dominant.[4]