Conflicte lingüístic
From Wikipedia, the free encyclopedia
El conflicte lingüístic és un terme de la sociolingüística que expressa el conflicte o la tensió entre grups en què les diferències idiomàtiques esdevenen el símbol fonamental de l'antagonisme. La llengua constitueix l'element de cohesió primària i fa patent i visible la confrontació hostil. Totes les actuacions de política lingüística, siguin democràtiques o no: (monolingüisme, bilingüisme manteniment de la diglòssia i d'altres), provoquen accions i reaccions entre els grups afectats. L'evolució d'un conflicte d'aquest tipus pot abocar a la substitució lingüística, per assimilació de la cultura dominant, o bé, al contrari, a un reconeixement de la situació cultural del grup en desavantatge i la normalització lingüística.[1]
Conflicte lingüístic és un terme de la sociolingüística que es refereix a la lluita o tensió entre dues o més comunitats lingüístiques per ocupar els diferents àmbits d'ús. Aquest tipus de conflicte es dona en comunitats amb llengües en contacte en què els grups socials exerceixen la seva força per tal d'ocupar més àmbits d'ús en la seva llengua i en què es produeix la invasió d'una llengua en substitució d'una altra. En aquests casos, és difícil que les diferents llengües en contacte convisquin en condicions d'igualtat; així, s'engega un complex procés que deriva cap a la substitució lingüística, per l'assimilació de la llengua dominant, o al contrari, cap a un reconeixement de la llengua dominada i a la seva normalització lingüística.[2]
El conflicte lingüístic no s'ha de manifestar necessàriament en forma d'enfrontaments oberts, manifestacions o baralles públiques. Ans al contrari, més aviat sol fer referència a la disjuntiva en què es troba una persona o una societat a l'hora de defensar o abandonar la pròpia llengua.[3]