Cicles econòmics reals
From Wikipedia, the free encyclopedia
El model de Cicles Econòmics Reals (RBCs en les seves sigles en anglès, de Real Business Cycles) és un model macroeconòmic formulat principalment per Robert Lucas Jr, Finn E. Kydland i Edward C. Prescott, a partir de les idees de John F. Muth i que ha donat lloc a una escola de pensament macroeconòmic amb el mateix nom, substituint el model de Robert Lucas com a estàndard de la nova macroeconomia clàssica.[1] Aquest model assumeix la presència d'agents racionals representatius amb expectatives racionals. Generalment el model es presenta en termes d'un sol individu que es comporta de forma òptima davant de decisions intertemporals, les accions dels quals es poden considerar representatives de tots els individus i, per tant, de l'economia en el seu conjunt. Una altra assumpció implícita és la neutralitat del diner (això és degut a les expectatives racionals).
![]() |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Lucas mostrà que davant de xocs de productivitat, es generen cicles econòmics d'acord amb aquest model. Això és perquè si la productivitat d'un agent disminueix (a causa d'un xoc negatiu en la productivitat), també ho faran els seus ingressos reals (ja en un mercat competitiu el salari real és igual al producte marginal). Enfrontant-se a una decisió optimitzadora intertemporal, l'agent representatiu decidirà posposar la decisió de treballar fins al següent període (i per tant, consumirà lleure) en el qual, racionalment, espera que els efectes del xoc de productivitat hagin desaparegut i el salari real hagi tornat a augmentar. El resultats agregats mostren, per tant, que un xoc negatiu de productivitat causa atur voluntari i per tant una disminució de l'activitat econòmica i en conseqüència del Producte Interior Brut.
La conclusió principal que s'extreu d'aquest model és que els cicles econòmics són consistents amb el funcionament eficient dels mercats. No existeix l'atur involuntari i qualsevol intervenció en matèria de política fiscal o monetària és ineficient en el sentit de Pareto.