Bisbat de Passau

El bisbat de Passau o Diòcesi de Passau és una jurisdicció eclesiàstica catòlica d'Alemanya i a l'edat mitjana també un principat eclesiàstic. És sufragània del Bisbat de Freising, avui Arxidiòcesi de Múnic i Freising. La diòcesi cobreix una àrea de 5,442 km². El bisbe actual és Wilhelm Schraml.

Bisbat Principat de Passau
(alemany): Fürstbistum Passau

← 722 – 1522 →
Escut
Informació
Capital	Passau
Religió	Catolicisme
Període històric Edat mitjana – Edat moderna
Creació del bisbat	722
Adquirí la immediatesa imperial     d'Otto III	999 de {{{any_esdeveniment1}}}
El Capítol de Bernhardine     garanteix les llibertats municiaps	1299 de {{{any_esdeveniment2}}}
Secularitzat      a Baviera	1522
Política
Forma de govern	Principat

Bisbat de Passau

Dioecesis Passaviensis
La Catedral de Passau
Tipus	bisbat catòlic
Localització
48° 34′ N, 13° 28′ E
Alemanya
Baviera
Parròquies	286
Separat de	arquebisbat de Lauriacum
Població humana
Població	625.000 (2019) (114,85 hab./km²)
Llengua utilitzada	llatí
Religió	romà
Geografia
Part de	Arquebisbat de Múnic i Freising
Superfície	5.442 km²
Limita amb	bisbat de Freising, sud-oest bisbat de České Budějovice, nord-est bisbat de Plzeň, nord bisbat de Ratisbona, nord-oest bisbat de Linz, sud-est
Creació	737
Patrocini	St. Conrad de Parzham St. Maximilian de Celeia Valentí de Passau
Catedral	Catedral de Sant Esteve
Organització política
• Bisbe	Stefan Oster
Membre de	Katholischer Siedlungsdienst (en)
Lloc web	bistum-passau.de

Joseph Ratzinger, el papa Benet XVI, és originari de Marktl, un poble del bisbat de Passau.

Història

La Diòcesi de Passau es pot considerar la successora de la diòcesi de Lorch (Laureacum). A Lorch, una estació romana i un baluard important en l'encreuament del riu Enns i el Danubi, el cristianisme va prendre peu al segle tercer durant el període de dominació romana, i el bisbat de Lorch va existir segur al segle quart. Durant les grans migracions, el cristianisme al Danubi fou completament derrotat, i la població celta i romana anihilada o esclavitzada.

A la regió entre el Lech i l'Enns, els nòmades bajuvari es convertiren al cristianisme al setè segle, mentre que els àvars, a l'est, romanien pagans. L'organització eclesiàstica de Baviera fou establerta per sant Bonifaci, que, amb el suport del duc Odiló va erigir quatre seus: el bisbat de Freising, el de Ratisbona, el de Passau, i el de Salzburg. Va nomenar bisbe de Passau a Viviló o Vivolus, que havia estat ordenat pel Papa Gregori III, i que havia estat durant molt de temps l'únic bisbe a Baviera. Des d'aleshores, Viviló residia permanentment a Passau, al lloc de l'antiga colònia romana de Batavis. Aquí hi havia una església, el fundador de la qual no es coneix, dedicada a Sant Esteve. Al bisbat de Viviló s'hi va annexionar Lorch, que mentrestant s'havia convertit en un lloc petit i insignificant. Per la generositat del duc, es va erigir una catedral aviat prop de l'església de Sant Esteve, i aquí el bisbe vivia en comú amb el seu clergat.

Els límits de la diòcesi s'estenien cap a l'oest fins al riu Isar, i cap a l'est fins a l'Enns. En afers eclesiàstics, Passau era probablement, des del començant, sufragània de Salzburg. A través del favor dels ducs Odiló i Tassiló, el bisbat va rebre molts regals, i van sorgir uns quants monestirs -per exemple l'Abadia de Niederaltaich, l'Abadia de Niedernburg, l'Abadia de Mattsee, l'Abadia de Kremsmünster- que foren ricament dotats. Sota el bisbe Waltreich (774-804), després de la conquesta dels àvars, que havien ajudat el rebel duc Tassiló, el districte entre l'Enns i el Raab fou agregat a la diòcesi, que així incloïa la part oriental sencera d'Ostmark de Baviera del sud i part del que és ara Hongria. Els primers missioners per als hongaresos pagans van arribar des de Passau, i el 866 l'església enviava missioners a Bulgària.

Passau, el baluard més oriental dels alemanys, va patir moltes incursions dels hongaresos. En aquell temps es destruïren moltes esglésies i monestirs. Quan, després de la victòria a la Batalla de Lechfeld, els alemanys van pressionar endavant i van recobrar l'antiga Ostmark, el bisbe Adalbert (946-971) esperava estendre la seva jurisdicció espiritual sobre Hongria. El seu successor Piligrim (971-991), que va treballar reeixidament per a la cristianització de Pannònia, aspirava a alliberar Passau de l'autoritat metropolitana de Salzburg, però aquesta aspiració va quedar completament frustrada, així com en el seu intent d'afirmar les reclamacions metropolitanes que se suposava que Passau havia heretat de Lorch, i pretenia incloure tota Hongria a la seva diòcesi. Amb la fundació de molts monestirs dins la seva diòcesi, preparava el camí pel poder dels prínceps-bisbes posteriors. També construïa moltes esglésies noves i en restaurava altres en ruïnes. El seu successor, Cristià (991-1002) rebia el 999 d'Otó III el privilegi de mercat i els drets d'encunyació, impostos, i jurisdicció alta i baixa. Enric II del Sacre Imperi Romanogermànic li va concedir una gran part del Bosc del Nord. De llavors en endavant, en efecte, els bisbes governaren com prínceps de l'imperi, encara que el títol s'utilitzarà per primera vegada només en un document el 1193. Sota Berengar (1013-45) el districte oriental sencer del bosc de Viena fins al Letha i March fou posat sota la jurisdicció de Passau. Durant el seu temps, el capítol de la catedral va fer la seva aparició, però hi ha poca informació pel que fa al seu començament com a corporació separada amb el dret d'elegir un bisbe. Aquest dret estava molt dificultat per l'exercici de la influència imperial.

Al començament de la Lluita de les Investidures, sant Altmann va ocupar la seu (1065-91) i fou un dels pocs bisbes alemanys que s'adheriren al papa Gregori VII. Ulrich I d'Höfft (1092-1121), que fou per un temps expulsat de la seva seu per Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic, va promoure reformes monàstiques i també les Croades. Reginmar (1121-38), Reginbert, comte d'Hegenau (1136-47) que va participar en la croada de Conrad III, i Conrad d'Àustria (1149-64), germà del bisbe Otto de Freising, estaven molt interessats en la fundació de nous monestirs i en la reforma d'aquells ja existents. Ulrich d'Andechs (1215 1221), fou reconegut formalment príncep de l'imperi al Reichstag de Nuremberg el 1217. Les reformes que foren començades per Gebhard von Plaien (1221-32) i Rüdiger von Rodeck (1233-1250) trobaren un promotor zelós en Otto von Lonsdorf (1254-65), un dels bisbes més grans de Passau. Prenia mesures estrictes contra els monestirs que havien relaxat la disciplina, va introduir els franciscans i dominicans a la seva diòcesi, va promogure les arts i les ciències, i va recollir antics documents que havien sobreviscut a les tempestes del període anterior, de manera que li devem gairebé tot el nostre coneixement de l'antiga història de Passau.^[1] El bisbe Pere, anteriorment canonge de Breslau, va cooperar amb la dinastia dels Habsburg i va atorgar feus episcopals als fills del rei Rodolf.

Sota Bernhard de Brambach (1285-1313) començaren les lluites de Passau per convertir-se en una ciutat imperial lliure. Després d'una revolta el maig de 1298, el bisbe va concedir privilegis als burgesos, en l'ordenança municipal de 1299, conforme al que s'anomenava la Carta de Bernhardine. Havent estat cremada la catedral el 1281, va construir una nova catedral que va durar fins a 1662. Albert III von Winkel (1363-80) fou especialment actiu en la lluita amb els burgesos i va resistir a les bandes de lladres. La Pesta Negra visitava el bisbat sota Gottfried II von Weitzenbeck (1342-62). Jordi I von Hohenlohe (1388-1421), que, després de 1418 fou canceller imperial, es va oposar energèticament als Hussites. Durant el temps d'Ulric III von Nussdorf (1451-79) la diòcesi patia el seu primer gran escurçament amb la formació de la nova diòcesi de Viena (1468). Aquesta diòcesi fou després ampliada a costa de Passau pel papa Sixt IV. Cap al final del segle xv el conflicte per la seu entre un candidat austríac i un bavarès portava gairebé a un estat de guerra a la diòcesi.

La Reforma Protestant va penetrar a tota la part no bavaresa de la diòcesi, excepte el comtat d'Ortenburg, pels esforços d'Ernest de Baviera que, encara que mai consagrat, va governar la diòcesi de 1517 a 1541. El luteranisme va trobar molts partidaris, tanmateix, en la porció austríaca. Wolfgang comte de Salm (1540-55) i Urban von Trennbach (1561-98) dirigiren la contrareforma. Sota Wolfgang es va ajustar la Pau de Passau, a l'estiu de 1552. L'últim príncep-bisbe bavarès fou Urbà, que en les seves lluites durant la Reforma va rebre ajut substancial de la part austríaca de la diòcesi, d'Albert V de Baviera, i, després de Rodolf II del Sacre Imperi Romanogermànic. Tots els successors d'Urbà eren austríacs. El bisbe Leopold I (1598-1625) (també Bisbe d'Estrasburg després de 1607) era un dels primers a entrar a la Lliga Catòlica de 1609. En la Guerra dels Trenta Anys fou lleial al seu germà Ferran II del Sacre Imperi Romanogermànic. L'arxiduc Leopold Guillem d'Habsburg (1625-62), fill de Ferran II, un príncep pietós i un gran benefactor de la Ciutat de Passau, especialment després del gran incendi de 1662, finalment va reunir cinc bisbats.

El príncep-bisbe Wenzelaus Von Thun (1664-73) va començar la nova catedral que fou completada trenta anys més tard pel seu successor cardenal John Philip Von Lamberg. El Príncep cardenal i el seu nebot, també príncep-cardenal Joseph Dominicus Von Lamberg, un temps després successor del seu oncle (1723-62), en foren els dos cardenals. Eren germà i fill de Franz Joseph I de Leuchtenberg, i els dos diplomàtics de la cort austríaca.

Quan Viena fou erigida en arxidiòcesi el 1722, va renunciar a les parròquies més enllà del Bosc de Viena, i a canvi fou eximida de l'autoritat metropolitana de Salzburg, i obtenia el pal·li per a ell mateix i els seus successors. Leopold Ernst comte de Firmian (1763-83), nomenat cardenal el 1772, establia un institut de teologia a Passau i, després de la supressió dels jesuïtes, fundava un liceu. Sota Josep d'Auersperg (1783-95), Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic agafava dos terços de la diòcesi per formar les diòcesis de Linz i de Sainkt Pölten. L'últim bisbe príncep, Leopold von Thun (1796-1826), va veure la secularització del bisbat el 1803; la ciutat de Passau i els dominis a l'esquerra del riu Inn i a la dreta de l'Ilz van passar a Baviera, mentre el territori a l'esquerra del Danubi i de l'Ilz anava al Gran Ducat de Toscana i després a Àustria. El 22 de febrer de 1803, quan els bàvars van marxar a Passau, el príncep-bisbe es retirava a les seves propietats a Bohèmia, i mai no va retornar a la seva anterior residència.

Pel concordat de 1818, a la diòcesi se li donaren límits nous. Després de la mort de l'últim príncep-bisbe, l'exempció de Passau de cap altre poder metropolità cessava, i la diòcesi va esdevenir sufragània de Múnic-Freising.^[2]

Llista de bisbes

№	Nom	Des de	Fins a	Observacions
	Valentí de Passau	?	475
	Vivilo	739	?
	Beatus	?	753/754
1	Sidonius	753	756
	Anthelm	?	?
2	Wisurich	770	777
3	Waldrich	777	804/805
4	Urolf	804/805	806
5	Hatto	806	817
6	Reginhar	818	838
	Vacant	838	840
7	Hartwig	840	866
8	Ermanrich	866	874
9	Engelmar	875	897
10	Wiching	898	899
11	Ricard	899	902
12	Burkhard	903	915
13	Gumpold	915	932
14	Gerhard	932	946
15	Adalbert	946	970/971
16	Piligrim	971	991
17	Cristià	991	1013	Primer bisbe amb poder temporal
18	Berengar	1013	1045
19	Egilbert	1045	1065	Engelbert
20	Altmann	1065	1091
20a	Hermann d'Eppenstein	1085	1087	Anti-bisbe per part de l'emperador Enric IV
21	Ulrich	1092	1121	Ulrich I
22	Reginmar	1121	1138
23	Reginbert d'Hagenau	1138	1147/1148
24	Conrad I de Babenberg	1148/1149	1164	fill de Leopold III d'Àustria i d'Agnès de Waiblingen; també arquebisbe de Salzburg (com Conrad II)
25	Rupert I	1164	1165
	Albo	1165	1169
	Enric I de Berg Bisbe de Würzburg	1169	1172	Va abdicar, després fou bisbe de Würzburg de 1191 a la seva mort el 1197
26	Diepold de Berg	1172	1190	Theobald
27	Wolfger d'Erla	1191	1204
28	Poppo	1204	1206	Prebost de la catedral d'Aquileia
29	Manegold de Berg	1206	1215
30	Ulrich II	1215	1221
31	Gebhard I de Plain	1222	1232
32	Rüdiger de Bergheim	1233	1249	Bisbe de Chiemsee 1216–1233; excomunicat i deposat per Innocenci IV
33	Conrad I de Silèsia-Glogau	1249	1249	De 1248 a 1251 fou, amb el seu germà gran Bolesław II el Calb duc Piast de Legnica i Jawor a Silèsia. També fou duc de Głogów, també amb el seu germà fins a la mort d'aquest i després sol fins a 1274.
34	Berthold de Pietengau	1250	1254
35	Otto de Lonsdorf	1254	1265
36	Wladislaw de Silèsia	1265	1265
37	Petrus de Passau	1265	1280	Canonge de Breslau
38	Wichard de Pohlheim	1280	1282
39	Gottfried	1282	1285	Protonotari de Rodolf I d'Alemanya (Rodolf d'Habsburg)
40	Bernhard de Prambach	1285	1313
Vacant deguda a la disputa en l'elecció		1313	1317
	Albert II d'Àustria	1313	1313
	Gebhard II	1313	1315
41	Henri de la Tour-du-Pin	1317	1319
42	Albert II de Saxònia-Wittenberg	1320	1342
43	Gottfried de Weißeneck	1342	1362
44	Albert III de Winkel	1363	1380
45	Johann de Scharffenberg	1381	1387
46	Hermann Digni	1387	1388
47	Rupert de Berg	1388	1390
48	George d'Hohenlohe	1390	1423
49	Leonhard de Laiming	1423/1424	1451
50	Ulrich de Nußdorf	1451	1479
51	George Hessler	1480	1482	1477 cardenal
52	Friedrich Mauerkircher	1482	1485
53	Frederick d'Öttingen	1485	1490
54	Christopher de Schachner	1490	1500
56	Wiguleus Fröschl de Marzoll	1500	1517
57	Ernest de Baviera (1500–1560)	1517	1541	Administrador
57	Wolfgang de Salm	1541	1555
58	Wolfgang de Closen	1555	1561
59	Urban de Trennbach	1561	1598
60	Leopold V d'Àustria	1598	1625
61	Leopold Guillem d'Àustria	1625	1662
62	Carles Josep d'Àustria	1662	1664
63	Wenzeslaus de Thun	1664	1673
64	Sebastià de Pötting	1673	1689
65	Joan Felip de Lamberg	1689	1712	Cardinal des del 1700
67	Raymund Ferdinand comte de Rabatta	1713	1722
68	Joseph Dominic de Lamberg	1723	1761	Cardinal des del 1737
69	Joseph Maria comte of Thun	1761	1763
70	Leopold Ernst von Firmian	1763	1783	Cardinal des del 1772
71	Joseph Francis Anton d'Auersperg	1783	1795	Cardinal des del 1789
72	Thomas John Caspar comte de Thun-Hohenstein	1795	1796
73	Leopold Leonard comte de Thun	13 de desembre de 1796	22 d'octubre de 1826	Darrer Príncep-bisbe
74	Carles Josep baró de Riccabona	1826	1839
75	Heinrich d'Hofstätter	1839	1875
76	Joseph Francis de Weckert	1875	1889
77	Antonius von Thoma	1889	1889
78	Michael de Rampf	1889	1901
79	Anton de Henle	1901	1906
80	Sigismund Felix Freiherr von Ow-Felldorf	1906	1936
81	Simon Konrad Landersdorfer	1936	1968
82	Antonius Hofmann	1968	1984
83	Franz Xaver Eder	1984	2001
84	Wilhelm Schraml	2001

Estadístiques

A finals del 2004, l'arxidiòcesi tenia 515.852 batejats sobre una població de 591.205 persones, equivalent al 87,3% del total.

any	població			sacerdots				diaques	religiosos		parròquies
	batejats	total	%	total	clergat secular	clergat regular	batejats per sacerdot		homes	dones
1950	500.623	560.830	89,3	735	580	155	681		386	2.137	293
1970	517.264	551.337	93,8	471	287	184	1.098		327	1.841	283
1980	530.135	571.550	92,8	615	432	183	862		282	1.564	286
1990	529.136	570.000	92,8	493	357	136	1.073	3	269	1.210	286
1999	541.780	585.422	92,5	470	318	152	1.152	8	194	931	286
2000	540.567	588.372	91,9	458	314	144	1.180	11	182	875	286
2001	519.861	589.990	88,1	445	309	136	1.168	13	171	799	286
2002	519.721	588.872	88,3	435	303	132	1.194	15	163	748	286
2003	517.476	592.331	87,4	430	302	128	1.203	15	157	724	286
2004	515.852	591.205	87,3	402	291	111	1.283	17	138	684	286

Notes

1. Schmidt, "Otto von Lonsdorf, Bischof zu Passau," Würzburg, 1903
2. New Advent