From Wikipedia, the free encyclopedia
L'arquebisbat de Lecce (italià: arcidiocesi di Lecce; llatí: Archidioecesis Lyciensis ) és una seu metropolitana de l'Església catòlica, que pertany a la regió eclesiàstica Pulla. El 2004 tenia 258.225 batejats d'un total de 260.988 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe Michele Seccia.
| Archidioecesis Lyciensis | |||||
| |||||
| Tipus | arxidiòcesi metropolitana catòlica romana  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
 Itàlia | |||||
 Pulla | |||||
| Parròquies | 76 | ||||
| Conté la subdivisió | |||||
| Població humana | |||||
| Població | 291.300 (2019) (388,4 hab./km²) | ||||
| Llengua utilitzada | italià | ||||
| Religió | romà | ||||
| Geografia | |||||
| Part de | |||||
| Superfície | 750 km² | ||||
| Limita amb | |||||
| Dades històriques | |||||
| Anterior | |||||
| Creació | Existent al 1057 | ||||
| Patrocini | Sant Oronzo, San Fortunat i San Just | ||||
| Catedral | Duomo di Maria Santissima Assunta | ||||
| Organització política | |||||
| • Arquebisbe metropolità | Domenico Umberto D'Ambrosio | ||||
| Lloc web | diocesilecce.org | ||||
| |||||
Els patrons de l'arxidiòcesi són sants Oronzo, Fortunat i Just
L'arxidiòcesi comprèn divuit municipis,[1] dels quals dos estan situats a la província de Bríndisi (San Pietro Vernotico i Torchiarolo) i setze a la província de Lecce (Arnesano, Campi Salentina, Carmiano, Cavallino, Lecce, Lequile, Lizzanello, Melendugno, Monteroni di Lecce, Novoli, San Cesario di Lecce, San Pietro in Lama, Squinzano, Surbo, Trepuzzi i Vernole).
El territori està dividit en 76 parròquies, agrupades en quatre arxiprestats (Lecce, Monteroni di Lecce, Squinzano i Vernole)
Tres temples de la diòcesi han rebut la dignitat de basílica menor: la Basílica de la Santa Creu a Lecce, elevada pel Papa Pius X el 24 de gener de 1905;[2] la Basílica de San Giovanni Battista al Rosario de Lecce, elevada pel Papa Pius XII l'11 de juny de 1948[3] i la Basílica de San Domenico Savio de Lecce, elevada pel Papa Joan Pau II el 16 d'abril de 1984;[4]
La província eclesiàstica de Lecce comprèn cinc diòcesis:
La província eclesiàstica de Lecce va ser cinc instituïda mitjançant la constitució apostòlica Conferentia Episcopalis Apuliae[5] del Papa Joan Pau II, del 20 d'octubre de 1980, en conformitat amb la disposició 40 del decret conciliar Christus Dominus,[6] promulgat pel Papa Pau VI el 28 d'octubre de 1965, sobre la Circumscripció de les províncies eclesiàstiques, erecció de les regions eclesiàstiques.
La situació jurídica de les diòcesi saletines, des del 1800 i fins al 20 d'octubre de 1980, ha estat la següent:
La tradició es remunta a la fundació de la diòcesi de Lecce en els temps apostòlics: ja al segle i Just de Corint predicava la fe cristiana a la ciutat de Salento, convertint a Oronzo, que més tard va ser consagrat bisbe per l'apòstol Pau, qui hauria tingut com a assistent i successor el seu nebot Fortunato.
Ughelli[7] registra els noms de cinc bisbes que haurien succeït fins al segle iii. No obstant això, hi ha rastres de la seu episcopal de Lecce en els escrits de Sant Paulí de Nola del 398.[8] En alguns documents de Papa Gelasi I, se cita a Probus, bisbe de Carmeiano, i no se sap el lloc on hi ha la seu episcopal a l'actual Carmiano o, com sembla més probable, a Foggia. El 553 el Papa Vigili I, en el document Constitutum I de Tribus Capitulis, va esmentar «Venantius episcopus ecclesiae Lippiensis»' ("Venanci bisbe de l'església de Lecce").
El gener de 596, el Papa Gregori I, en una carta al bisbe d'Otranto, va escriure: : «Quia igitur Ecclesias Brundisii, Lippias atque Gallipoli, obeuntibus earum pontificibus, omnino destitutas agnovimus, idcirco fraternitati tuae visitationis earum operam diximus iniugendam»',[8] en el qual és clar que Lippias pot referir-se al nom antic de Lecce, (el romans, de fet, l'anomenaven "Lupiae"). En aquest document Gregori el Gran diu al bisbe d'Otranto que visiti l'església lippiense, "completament abandonada després de la mort dels seus sacerdots".
El primer document històric que acredita la seu episcopal de Lecce es remunta al 1057 i no s'esmenta el bisbe Teodoro. Originalment la seu era sufragània de l'arxidiòcesi d'Otranto. La catedral va ser construïda el 1114 pel bisbe Formoso amb l'ajut del comte de Lecce Goffredo d'Altavilla, germà de Roberto il Guiscardo; va ser restaurada el 1230, per ordre del bisbe Roberto Vultorico.
Durant l'episcopat de Braccio Martelli, a mitjans del segle xvi, es va produir un fort impuls a la construcció religiosa, en aquest període es construïren nous llocs, el més important dels quals és la basílica de la Santa Croce. Des del 17 de maig de 1518 fins al 3 de juny de 1521, la diòcesi de Lecce va estar unida a la diòcesi d'Alessano.
A la segona meitat del segle xvi, l'església de Lecce va començar una revolució arquitectònica que duraria prop de dos segles. Amb els estímuls rebuts del barroc romà i del plateresc espanyol, els bisbes de Lecce i els ordes religiosos de la ciutat, van iniciar una sèrie de canvis i noves estructures, que poc després també van influir en les cases nobles, sent l'inici del barroc leccès, que troba a l'Església el seu major promotor. Va ser creat en alguns casos una mena de simbiosi bisbe-arquitecte, com en el cas de monsenyor Luigi Pappacoda, amb Giuseppe Zimbalo, i Antonio i Michele Pignatelli amb Giuseppe Cino.
En 1661 Luigi Pappacoda va encarregar la reconstrucció de la catedral a l'arquitecte Giuseppe Zimbalo, que va concloure la seva tasca en 1682; en 1751 Mons. Alfonso Sozy Carafa va fer afegeix la porta artística en fusta de roure.
Al segle xvii, Lecce va esdevenir un pati a l'aire lliure veritable en aquest moment es va començar a treballar en la construcció de la Basílica de Sant Joan Baptista o el Rosari, l'església de Santa Irene, l'església de Santa Teresa, l'església de Santa Ana, l'església de Santa Clara, l'església de Sant'Angelo o de Santa Maria de Constantinoble, l'església de Sant Mateu, l'església de la Mare de Déu o de les monges i altres. És clar, per tant, que l'activitat de l'església de Lecce, ha estat fonamental per al desenvolupament de tota la ciutat.
Antonio Pignatelli, bisbe de Lecce des de 1671 al 1682, va esdevenir Papa amb el nom d'Inocenci XII.
Al segle xviii l'església de Lecce va continuar, encara que amb menys frenesí, per erigir esglésies d'estil barroc, els principals exemples són l'església delle Alcantarine o Santa Maria de la Providència i l'església del Carme.
El seminari, acabat en 1709, va ser fet construir l'arquebisbe Michele Pignatelli, amb disseny i construcció de Giuseppe Cino.
El 1956 se celebrà a Lecce el XV Congrés Eucarístic Nacional,[9] i el Papa Pius XII va enviar com el seu representant el llavors cardenal Angelo Giuseppe Roncalli (el futur Papa Joan XXIII). El 28 de setembre 1960 la diòcesi, fins llavors sufragània de l'arxidiòcesi d'Otranto, va esdevenir immediatament subjecta a la Santa Seu en virtut de la butlla Cum a nobis del Papa Joan XXIII.
El 20 d'octubre de 1980 Lecce va ser elevada al rang d'arxidiòcesi metropolitana per la constitució apostòlica Conferentia Episcopalis Apuliae del Papa Joan Pau II. Amb aquesta butlla se suprimien les seus metropolitanes de Bríndisi i Otranto; el nombre de sufragànies passava a ser de sis: Otranto, Lecce, Nardo, Gallipoli, Brindisi i Ostuni. L'arquebisbe de Bríndisi era administrador perpetu d'Ostuni des de 1821, i les diòcesis de Nardo i Gallipoli quedaven unides in persona episcopi el 1983. Pel decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, tant Bríndisi-Ostuni i Nardo- Gallipoli, van quedar unides en plena unione; el nombre de diòcesis sufragànies es redimensionava així a 4.[10] Francesco Minerva va ser el darrer bisbe i el primer arquebisbe metropolità de Lecce.
Fins i tot el títol honorífic de Gran Prior de la Secció Salento (per a totes les diòcesis de la metròpoli) de l Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, va ser traspassat del darrer metropolità idruntí a Michele Mincuzzi i els seus successors.[11]
Els dies 17 i 18 de setembre de 1994, l'Arquidiócesis de Lecce va rebre la visita apostòlica del Papa Joan Pau II, qui en aquesta ocasió va inaugurar el nou seminari arxidiocesà i dir que la ciutat de Lecce era «una veritable ciutat església». El 2006, en el 50è aniversari del XV Congrés Eucarístic Nacional, es va celebrar un Congrés Eucarístic Diocesà, presidit per Cosmo Francesco Ruppi, al qual van assistir els bisbes i arquebisbes sufraganis i, delegat pel Papa Benet XVI, els cardenals Salvatore De Giorgi i Angelo Sodano.[12]
Els bisbes que van precedir Venanzio (segle vi) no són segurs, però els seus noms provenen d'una reconstrucció de la historiografia de Lecce del segle xvi.[13]
A finals del 2004, la diòcesi tenia 258.225 batejats sobre una població de 260.988 persones, equivalent al 98,9% del total.
| any | població | sacerdots | diaques | religiosos | parroquies | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| batejats | total | % | total | clergat secular |
clergat regular |
batejats por sacerdot |
homes | dones | |||
| 1950 | 163.000 | 164.000 | 99,4 | 270 | 180 | 90 | 603 | 170 | 580 | 39 | |
| 1970 | 225.274 | 225.324 | 100,0 | 220 | 155 | 65 | 1.023 | 83 | 560 | 52 | |
| 1980 | 247.096 | 247.177 | 100,0 | 213 | 142 | 71 | 1.160 | 99 | 519 | 65 | |
| 1990 | 265.376 | 269.708 | 98,4 | 214 | 148 | 66 | 1.240 | 3 | 86 | 427 | 74 |
| 1999 | 255.000 | 257.804 | 98,9 | 206 | 151 | 55 | 1.237 | 25 | 78 | 393 | 76 |
| 2000 | 266.000 | 268.580 | 99,0 | 205 | 151 | 54 | 1.297 | 27 | 67 | 358 | 76 |
| 2001 | 265.000 | 267.224 | 99,2 | 212 | 152 | 60 | 1.250 | 30 | 76 | 324 | 76 |
| 2002 | 274.770 | 276.979 | 99,2 | 213 | 153 | 60 | 1.290 | 30 | 75 | 324 | 76 |
| 2003 | 250.123 | 252.923 | 98,9 | 208 | 148 | 60 | 1.202 | 31 | 75 | 324 | 76 |
| 2004 | 258.225 | 260.988 | 98,9 | 200 | 140 | 60 | 1.291 | 31 | 74 | 334 | 76 |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
