possessió de Mallorca From Wikipedia, the free encyclopedia
Binilagant és una antiga possessió del terme municipal de Llucmajor (Mallorca), situada al nord d'aquest municipi, a la zona muntanyosa i humida del massís de Randa (per això, hom coneix els pagesos d'aquest paratge com a costerins, en contraposició amb els marinencs o pagesos de la Marina).
Binilagant | ||||
---|---|---|---|---|
Nom en la llengua original | Alqueria Benilagan | |||
Dades | ||||
Tipus | Possessió | |||
Primera menció escrita | 1230 (Gregorià) | |||
Característiques | ||||
Superfície | 28 ha | |||
Altitud | 232 m | |||
Localització geogràfica | ||||
Entitat territorial administrativa | Llucmajor (Mallorca) | |||
| ||||
Del segle xix ençà, Binilagant es troba fragmentat en dues finques (cadascuna de les quals es troba transversalment dividida, al seu torn, en dues parcel·les —la de dalt i la de baix—, pel camí Vell de Llucmajor a Montuïri, també conegut com a «camí de la Costa», «camí de la Vila a la Font d'en Batle» o, precisament, «camí de Binilagant»):
« | Casa de pagès i dependències agropecuàries annexes (la pallissa, dues portasses, el celler amb [cup], i un forn) disposades linealment. La carrera separa la casa de la resta de dependències agropecuàries: un forn, una cisterna, una portassa i estables dins un mateix bloc, una vaqueria, sestadors, solls i un molí de vent fariner disposats de forma aïllada. L’habitatge té dues altures: planta baixa i porxo. La façana principal, orientada al sud-est, presenta una disposició asimètrica de les obertures. La planta baixa consta d’un portal d’entrada d’arc de mig punt amb llindar, dovelles i carcanyols. Al seu costat trobam un finestró quadrat. El porxo presenta una finestra allindanada amb ampit motlurat situada a l'eix vertical del portal. El buc annex, que té la mateixa alçada que l’habitatge i alberga la pallissa, presenta un portal allindanat i quatre finestrons disposats asimètricament. | » |
« | Localització: davant les cases. Aïllat enfront de les cases, una mica aturonat. Base circular amb torre. Cintell de pedres o paredat. El molí és de reduïdes dimensions. A la base hi ha un pas radial per a arribar a la base de la torre. Al costat hi ha les moles del molí. Segons informació, la torre va ser escapçada, en perdre l'ús propi. A indicació de l'informant, el molí tenia capell i antenes en nombre de set o vuit, que, en el cas dels molins de Mallorca, fa pensar en un màxim de sis. També tenia pedaç a les antenes. En 1928-1930, encara funcionava. | » |
El topònim Binilagant (grafia emprada, entre altres autors, pels filòlegs Joan Miralles i Cosme Aguiló)[3] es pronuncia [biniɫəˈɣ˕an̪t], si bé també existeixen les variants [biniəɫəˈɣ˕an̪t] (possiblement, originada per una falsa etimologia popular, quasi romàntica: < Bini- + l'adjectiu elegant) i [binəɫəˈɣ˕an̪t] (més informal).
Pel que fa a la seva etimologia, s'han proposat diferents teories, que podem classificar en dos grups:
Binilagant també pot esser analitzat com un topònim mossàrab, en el sentit que li dona Álvaro Galmés de Fuentes: «tot topònim actual que, pel seu origen històric, pel fet de trobar-se consignat en el Llibre del Repartiment de Mallorca [—com és el cas de Binilagant (< Benilagan)—] o en altres documents molt antics, [i] per la seva especial estructura fonètica i morfològica, divergent de la del català imposat per la Reconquesta [i de la del mateix àrab], són presumiblement topònims anteriors a la invasió musulmana de les Illes i que pervisqueren, per tant, durant el període àrab […] de la seva història».[9]
Al Llibre del Repartiment de Mallorca hi surt escrit Benilagan (foli 65v del còdex català), com una alqueria de l'antic districte musulmà de Montuïri (juz’ de Muntuy, que comprenia l'actual terme de Llucmajor), de 6 jovades d'extensió, d'entre aquelles que reberen la casa del Temple, Guillem de Montcada, Ramon Alemany i Guillem de Claramunt per als seus cavallers.
Si tenim en compte que Binilagant confronta, per migjorn, amb la finca de la Maimona, cal prendre en consideració una escriptura de l'any 1342, reportada per l'historiador Bartomeu Font Obrador en la seva Historia de Llucmajor.[15] Segons aquest document, Jaume de Maimona i la seva esposa, Francina, van vendre la seva alqueria a Blanca Salelles, casada amb el noble Pagà (germà natural del rei Jaume III); aquesta finca limitava: «per una part, amb l'alqueria i rafal de Bernat Desmàs (segurament, Binificat i Míner, que eren propietat dels Desmàs des de la Conquesta, juntament amb el Pèlag, Alacantí i una part de Pèrola); per una altra, amb l'alqueria de la Bastida (del terme de Porreres); per una altra, amb l'alqueria d'Alcoraia (ja dins el terme de Montuïri); per una altra, amb l'alqueria de Pere Real de Montuïri, i, per una altra, amb l'alqueria de Guillem Cebrià». Així, un d'aquests dos darrers personatges degué esser propietari de Binilagant.
A favor de la titularitat de Pere Real trobam dos documents ressenyats per mossèn Antoni Gili, el contingut dels quals és el següent:[16]
Font Obrador desenvolupa també tot un capítol sobre la «Justificación documental de Randa, como la montaña de la ilustración divina de Ramon Llull», i reporta un protocol del notari Genís Mianes, de 22 de març de 1437, en què es parla de la venda d'unes quarterades de blat de l'alqueria de Barcaix, propietat del notari Jaume Rosselló i «situada a la parròquia de Llucmajor» (sic); i s'especifica que aquesta finca confrontava: «amb pobladors del puig de Randa, amb l'alqueria del venerable Rafel de Caulelles (Albenya), amb l'alqueria que fou del ja difunt Ramon Llull (possiblement, Pola), i amb les possessions d'en Picornell i d'altres». Doncs bé, la possessió d'en Picornell, segons B. Font, era Binilagant: pertanyia a Guillem Picornell i, d'acord amb un instrument anterior, de 1420 (de partió d'una finca entre Pere Montblanc i el seu fill, Llorenç), confrontava amb la Falconera (actual Gràcia o l'Aresta), de la família Tomàs, situada envers «Berquax».
Gràcies a un document de protocol de 1443, sabem que Guillem Picornell i la seva esposa establiren a Gabriel Salvà la seva alqueria (situada a Llucmajor), més una sort de terra contigua (situada a Algaida). Els límits de l'alqueria eren: una possessió de Jaume Tomàs (segurament, la Falconera), l'alqueria de la Maimona (de Joan Desmàs i Joan Sureda), l'alqueria d'Alcoraia (ja dins el terme de Montuïri), una sort de terra d'Algaida (possiblement, l'actual Son Lleó), l'alqueria de Pola (de Miquel Guerau) i l'alqueria de Barcaix (del notari Jaume Rosselló). D'aquests límits es desprèn que Binilagant comprenia, en aquells primers temps, un redol de terra força extens, inclòs l'actual Son Bonaventura i, fins i tot, Son Lleó.
El mateix historiador també esmenta que, segons un instrument procedent de les Capbrevacions, el 1463, Gabriel Salvà i la seva muller, Andreva, el seu fill, Pere Salvà, i la seva dona, Caterina, establiren a Jaume Tomàs la seva alqueria de Binilagant, que limitava amb la possessió de Gabriel Tomàs (segurament, la Falconera), l'alqueria de la Maimona (de Joan Desmàs i Joan Sureda), l'alqueria d'Alcoraia, l'alqueria de Pola (de Miquel Guerau) i l'alqueria de Barcaix (que aleshores ja pertanyia a Rafel de Caulelles, almanco des de 1460). L'establiment censal s'assenyalà en 15 quarterades de blat, i 10 quarterades i 3 barcelles de xeixa.
Amb tot, segons un document del protocol notarial de Miquel Mataró (1462-1464), l'alqueria de Binilagant, de Gabriel Salvà (veí d'Artà), fou venuda per 40 lliures a Jaume Tomàs (fill de Jaume, difunt), Joaneta (la seva esposa), Bartomeu Ponç (ferrer), Joan Salvà (fill de Joan, difunt), Miquel Tomàs (fuster) i Bernat Sanoguera.
El 1520, Binilagant pertanyia a Llorenç Tomàs, i, el 1532, a Miquel Tomàs (que l'any 1524 era batle).
El 1545 (o abans), Binilagant ja havia passat a mans de la família Sureda Sanglada. Miquel Sureda (donzell) en segregà i vené una porció considerable a Gabriel Ponç, àlies Farratge —de llavors ençà, hom coneixeria aquesta nova finca com a Son Ponç Farratge o, senzillament, com a Son Ponç; els confrontants eren: la possessió de Perot Sanglada Sureda (Bunificat), Binilagant de Miquel Sureda Sanglada, l'Aresta de Mateu de Tagamanent Safortesa i la finca de Gabriel Montserrat (Son Montserrat).
El 1553, Miquel Sureda llogà Binilagant per nou anys a Miquel Puigcerver i al seu fill, Jaume de Randa, compresos: 9 bous (estimats en 40 lliures), 8 quarterades de blat i 5 de civada; s'esmentava expressament «el camp del Prat»; i pagarien: durant els primers quatre anys, 30 quarterades mitgeres (ço és, 15 de forment i 15 de xeixa), i, els cinc anys restants, 40 quarterades mitgeres cascun any.
D'acord amb els Estims de 1578, la possessió de Binilagant (recollida sota la forma Biniallegant) era propietat de Pere Sureda Sanglada i estava valorada en 1500 lliures.
En aquest segle, Binilagant també fou objecte de parcel·lacions importants. Per disposició testamentària de 13 de juliol de 1632, atorgada davant el notari Gaspar Mulet, Bernadí Sureda Sanglada passaria la seva finca al seu fill Miquel, amb usdefruit per a la seva vídua, Elisabet; i foren aquests els qui parcel·laren i veneren Binilagant a diferents establidors:
En el Cadastre de 1702, consta que Binilagant ja pertanyia a Antoni Guerau (del qual descendeixen els actuals propietaris de Binilagant Vell) i estava valorada en 1400 lliures.
« |
—Com vas de verema |
» |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.