![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/f/f4/Bernard_Grzimek_-_Com_L16-0617-0002-0001.jpg/640px-Bernard_Grzimek_-_Com_L16-0617-0002-0001.jpg&w=640&q=50)
Bernhard Grzimek
From Wikipedia, the free encyclopedia
Bernhard Klemens Maria Hoffbauer Pius Grzimek (Neisse —actual Nysa—, 24 d'abril de 1909 – Frankfurt del Main, 13 de març de 1987)[1] va ser un zoòleg, director de zoològic i conservacionista animal de nacionalitat alemanya.
![]() (1967) ![]() | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 24 abril 1909 ![]() Nysa (Polònia) ![]() |
Mort | 13 març 1987 ![]() Frankfurt del Main (Alemanya) ![]() |
Sepultura | Cràter del Ngorongoro ![]() |
Formació | Universitat de Leipzig Universitat Humboldt de Berlín ![]() |
Activitat | |
Ocupació | zoòleg, director de cinema, veterinari, escriptor, presentador de televisió, fotògraf ![]() |
Activitat | 1954 ![]() |
Ocupador | Hessischer Rundfunk ![]() |
Partit | Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors ![]() |
Membre de | |
Fills | Michael Grzimek ![]() |
Premis
| |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
Durant el període d'entreguerres va servir com a veterinari;[1] posteriorment, va ser director del Zoològic de Frankfurt (1945-1974). Entre els seus projectes va estar la protecció del parc nacional Serengueti (Tanzània). Des de 1960 fins a la seva defunció, va editar la revista Das Tier, en col·laboració amb Konrad Lorenz i Heini Hediger. Va publicar algunes de les seves primeres obres sota el pseudònim de Clemens Hoffbauer.[2]
Entre les seves obres cinematogràfiques destaquen El Serengueti no ha de morir (en alemany: Serengeti darf nicht sterben ; 1959), que va obtenir l'Óscar al millor documental llarg en la 32.ª lliurament dels premis de l'Acadèmia.[3] El seu fill, Michael Grzimek —qui participava com a director de fotografia—, va morir durant el rodatge quan el Dornier Do 27 que pilotava va xocar amb un Voltor lleonat.[4]
El canceller alemany Willy Brandt el va nomenar «defensor del medi ambient»; no obstant això, va dimitir en 1977, a manera de protesta contra les deficients mesures del govern per a la conservació de la naturalesa. La seva aparició en les memòries de Leni Riefenstahl ha portat a revisar la seva vida i obra.[5]