Bateria de plom i àcid
From Wikipedia, the free encyclopedia
La bateria de plom-àcid o també coneguda com bateria de Faure i Planté, va ser inventada el 1859 pel físic francès Gaston Planté i fou el primer tipus de bateria recarregable. Tot i tenir una relació energia-pes molt baixa i una relació energia-volum baixa, la seva capacitat per subministrar corrents de sobretensió elevades fa que les cèl·lules tinguin una relació potència-pes relativament gran. Aquestes característiques, juntament amb el seu baix cost, les fan atractives per al seu ús en vehicles de motor per proporcionar l’alt corrent requerit pels motors d’arrencada.
Energia/Pes (Wh/Kg) | 30-40 Wh/kg |
---|---|
Energia/mida (Wh/L) | 60-75 Wh/L |
Potència/Pes (W/Kg) | 180 W/kg |
Eficiència Càrrega/descàrrega (%) | 70%-92% |
Autodescàrrega (%mensual) | 3%-20%/mes[1] |
Durabilitat (cicles) | 500-800 Cicles |
Voltatge nominal d'una cel·la | 2.0 V |
Malgrat tenir la segona pitjor relació energia / pes (propera a la de la bateria de níquel i ferro) i una corresponentment baixa relació energia / volum, la seva habilitat de proporcionar puntes de corrent elevades comporta una alta relació potència / pes.