Art hel·lenístic
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'art hel·lenístic és l'art del període clàssic que es dua terme entre la mort d'Alexandre Magne i l'emergència de l'antiga Roma que significa la batalla d'Àccium en 31 aC.[1] Moltes de les obres d'art grec més conegudes pertanyen a aquest període: per exemple, el Laocoont i els seus fills, la Venus de Milo o fins i tot la Victòria de Samotràcia.
Un nou enfocament historiogràfic i alguns descobriments recents, com ara les tombes de Vergina, han permès una millor comprensió de la riquesa artística d'aquesta època.
Durant el període hel·lenístic, hi va haver una gran demanda d'obres d'arquitectura, escultura i pintura. Aquesta revifalla va ser causa, en gran part, de la prosperitat econòmica que es vivia en aquella època, i també de la competència que els reis tenien entre ells per l'afany d'embellir les seves ciutats: les antigues i les fundades recentment amb l'aparició de la classe social burgesa. Aquesta classe social era molt nombrosa i tenia grans possibilitats econòmiques que li permetien rivalitzar amb els grans senyors. Els millors clients de l'art van ser els reis i els burgesos; la demanda oficial de tipus religiós quedava en segon pla. Un altre fenomen característic d'aquests temps fou el sentit d'urbanització que grans sol·licituds artístiques van proporcionar. L'art hel·lenístic va triomfar, es va estendre per tot l'univers hel·lènic i, malgrat la discrepància entre les diferents escoles, va existir sempre una creació comuna, alguna cosa semblant al que havia passat amb el grec koiné.