Racionalisme arquitectònic
From Wikipedia, the free encyclopedia
El racionalisme arquitectònic (en anglès: rationalism, functionalism, international style o tot simplement modern architecture, o modernist architecture) és un corrent sorgit a Europa després de la Primera Guerra Mundial que defensa el funcionalisme dels edificis, l'absència de decoració, la ruptura amb els valors històrics i la influència de la producció industrial.[1]
Per a altres significats, vegeu «Racionalisme (filosofia)». |
Els seus precedents més immediats es poden trobar en arquitectes com Adolf Loos i Otto Wagner, entre d'altres.
A Alemanya, el racionalisme està representat per Walter Gropius, fundador de la Bauhaus, i el seu col·laborador Ludwig Mies van der Rohe. Als Països Baixos, els integrants del grup De Stijl ('L'Estil') defensen aquests postulats, apreciables en obres com la casa Schröder (1924), obra de Gerrit Rietveld. Independent d'ambdós grups, el suís Le Corbusier és una altra de les personalitats més destacades i influents d'aquest corrent que s'estengué arreu del món. A Catalunya, el més conegut exponent d'aquest corrent fou el Josep Lluís Sert, però també tot el grup del GATCPAC.