António de Oliveira Salazar
polític portuguès / From Wikipedia, the free encyclopedia
António de Oliveira Salazar (Vimieiro (Santa Comba Dão), 28 d'abril de 1889 - Lisboa, 27 de juliol de 1970) fou un professor universitari, estatista i dictador portuguès. Ministre de finances entre 1928 i 1932, entre aquest any i 1968 va dirigir els destins del país com a dictador, amb el títol de President del Consell. El 1951, després de la mort del mariscal Carmona, exerceix també interinament el càrrec de president de la República.[1]
(1968) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 28 abril 1889 Vimieiro (Santa Comba Dão) (Portugal) (en) |
Mort | 27 juliol 1970 (81 anys) Lisboa (Portugal) |
Causa de mort | embòlia pulmonar |
Sepultura | Santa Comba Dão |
President interí de la República de Portugal | |
18 abril 1951 – 9 agost 1951 | |
100è Primer ministre de Portugal | |
5 juliol 1932 – 27 setembre 1968 | |
Dades personals | |
Religió | Església Catòlica |
Formació | Universitat de Coïmbra |
Activitat | |
Ocupació | economista, pedagog, polític, professor d'universitat |
Ocupador | Universitat de Coïmbra |
Partit | Unió Nacional |
Família | |
Cònjuge | cap valor |
Premis
| |
|
El 1968, en un accident domèstic, va caure i va patir danys cerebrals. Fou apartat del govern pel President de la República i substituït per Marcelo Caetano. Fins a la seva mort el 1970, els qui tractaven diàriament amb ell li feien creure que encara governava el país, fins i tot després d'haver assumit el govern Caetano.[2]
El règim militar, però, no li sobrevisqué gaires d'anys: la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974 provocà la caiguda de la dictadura que dominava el país des de 1926.[3] El final d'aquest règim, conegut des de 1933 com a Estat Nou (Estado Novo), va permetre que les darreres colònies portugueses aconseguissin la seva independència després d'una llarga guerra colonial contra la metròpoli.[4]