Anglès britànic
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'anglès britànic, British english, UK English o English English (BrE, BE, en-GB[1]), és el terme utilitzat per a distingir les formes de l'anglès utilitzat en el Regne Unit de les formes usades a altres llocs.[2] Hi ha una confusió sobre si el terme es refereix a l'anglès parlat a les Illes Britàniques o a l'anglès que es parla a la Gran Bretanya,[3] així en el cas d'Irlanda, es fan distincions i s'anomena Hiberno-English.
Hi ha lleugeres variacions regionals en l'anglès escrit formal en el Regne Unit (per exemple, malgrat que les paraules wee i little són intercanviables, en determinats contextos, és més probable veure escrit wee per part d'algú originari del nord de la Gran Bretanya (i especialment d'Escòcia) o d'Irlanda del Nord que no pas per algú del sud d’Anglaterra o Gal·les. Tanmateix hi ha un grau significatiu d'uniformitat en l'anglès escrit en tot el Regne Unit que es pot descriure com "British English/anglès britànic". Les formes de l'anglès oral, però, varien considerablement més que en els altres llocs del món on es parla anglès[4] i el concepte d'anglès britànic hi és més difícil d'aplicar. Segons Tom McArthur en el seu llibre Oxford Guide to World English (p. 45), "per a moltes persones... especialment a Anglaterra el terme British English] és una tautologia," i comparteix "totes les ambigüitats i tensions de la paraula British, i com a resultat pot ser interpretada de dues maneres, en sentit ampli o en sentit més restringit dins d'un marge de desenfocament i ambigüitat".