Alberto Savinio
pintor italià / From Wikipedia, the free encyclopedia
Alberto Savinio, pseudònim d'en Andrea de Chirico, (Atenes, 25 d'agost de 1891 - Florència, 5 de maig de 1952) va ser un destacat escriptor, pintor i compositor italià, germà del Giorgio de Chirico. També va formar part del moviment artístic de pintura metafísica.[1] i la tercera generació de la Línia llombarda.
![]() ![]() | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 25 agost 1891 ![]() Atenes (Grècia) ![]() |
Mort | 5 maig 1952 ![]() Roma ![]() |
Sepultura | Cementiri Monumental Verano ![]() |
Activitat | |
Camp de treball | Ficció literària, música, pintura i forma dramàtica ![]() |
Ocupació | escriptor, periodista, dramaturg, pintor, compositor, traductor ![]() |
Activitat | 1918 ![]() ![]() |
Gènere | Òpera ![]() |
Moviment | Pintura metafísica ![]() |
Nom de ploma | Alberto Savinio ![]() |
Carrera militar | |
Conflicte | Primera Guerra Mundial ![]() |
Instrument | Piano ![]() |
Família | |
Cònjuge | Maria Savinio ![]() |
Pare | Evaristo de Chirico ![]() |
Germans | Giorgio de Chirico ![]() |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
Entre les diverses arts cultivades, la música és un terreny en el que destacà sofrint la influència dels moviments d'avantguarda de l'època, especialment els parisencs. Estudià piano i composició a Atenes i el 1906 a Múnic amb Max Reger. El 1904 va escriure una Missa de rèquiem a la mort del seu pare. Destacà en el Conservatori de Milà el 1908 amb la seva òpera Carmela, molt alabada per Tito Ricordi. També fou un apreciat dramaturg i va secriure els llibrets de les seves pròpies òperes; entre elles la inacabada Il tesoro del Rampsenita sobre el llibret de M-D. Calvocoressi. Esporàdicament retornà a la música: els ballets Perseo (Nova York, 1924); Due amori nella notte (Roma, 1925); La morte di Niobe (Roma, 1925); Batalla delle stagioni (Venècia, 1925).
Començà a pintar a París el 1927 i tronà al teatre el 1947 amb el ballet Vita dell'uomo (només música, Roma, versió escènica a Milà, La Scala, 1951), inspirat en la idea del seu famós quadre dels Genitori. El 1950 creà Orfeo vedovo, d'un sol acte, amb música, text, escenografia i vestuari, espectacle <<'complet>> del seu temps, situat entre la mort del melodrama i el naixement d'un succedani.
També va compondre les obres radiofòniques Agenzia Fix (1950) i Cristoforo Colombo (1952), plenes de les seves originals i dees i ideologia. Escriptor preocupat pels problemes musicals del seu temps, deixà assajos crítics (Narrate uomini la vostra storia, 1942; Scatola sonora, 1955, pòstuma; A. Casella, 1957, idem. amb B. Barilli. S'encarregà de l'escena i el vestuari d'importants espectacles: Oedipus rex (1948), L'ocell de foc (1949) d'Ígor Stravinski; Les Contes d'Hoffmann de Jacques Offenbach (idem.) i Armida de Rossini (Florència, 1952); també en la direcció d'aquestes mateixes obres.