Són plantes atractives però molt tòxiques i fins i tot mortals,[1] àdhuc amb el contacte de la pell amb la planta. Algunes espècies es cultiven com a plantes ornamentals.[2] Sota control estrictament mèdic el seu alcaloideaconitina[3] és medicinal i també un tòxic que afecta el cor quan es pren una dosi excessiva.[4][5] L'aconitina és un agonista dels canals de sodi que pot originar arrítmies polimòrfiques ventriculars molt greus,[6] quasi sempre acompanyades de símptomes gastrointestinals i neurològics.[7] Una de les espècies més perilloses és Aconitum ferox[8] del nord de l'Índia i el Nepal, anomenada bikh, amb la qual antigament s'enverinaven les fletxes[9] i que encara s'utilitza en la farmacopeaayurvèdica[10] i també en altres procediments curatius tradicionals asiàtics.[11]A. ferox conté un altre alcaloide encara més potent, la pseudoaconitina.[12] La mesaconitina,[13] la desoxiaconitina[14] i la hipaconitina[15] són alcaloides diterpènics presents a les arrels de moltes de les plantes d'aquest gènere.[16]
A De historia plantarum, Teofrast fa referència a una substància verinosa preparada amb acònit molt popular en aquell temps pel seu efecte gradual sobre la víctima i d'una efectivitat tal que el conreu de la planta comportava la pena de mort.[17]Dioscòrides, al llibre IV de la seva obra De Materia Medica, escrigué sobre dues plantes del gènere: l'acònit groc (A. vulparia, segons la terminologia moderna) i l'acònit blau (A. napellus).[18]
Hi ha historiadors que creuen que l'emperador Claudi va ser enverinat amb acònit per la seva esposa Agripina per tal d'aconseguir l'accés al tron del seu fill Neró.[19]
Els lapons els agradava menjar els brots encara molt tendres d'Aconitum napellus[21] quan encara no havien desenvolupat el verí, costum que podria ser causa d'accidents letals.
Segons la mitologia els acònits van néixer dels excrements de Cèrber empresonat per Hèrcules.[26] Alguns botànics suggereixen que l'acònit podria ser un dels elements emprats per Aglaonice i les anomenades 'bruixes de Tessàlia' en els rituals descrits per Plutarc.[27]
El gènere conté unes 250 espècies.[28] Als Països Catalans n'hi ha tres: Aconitum napellus (Tora blava), A. anthora (Tora groga) i A. vulparia subsp neapolitanum (Tora pirinenca)[29]
PubChem«Pseudoaconitine»(en anglès).NCBI, US National Library of Medicine,2020 Gen 18; Compound Summary CID 441752 (rev),pàgs: 14[Consulta: 26 gener 2020].
T3TD«Mesaconitine»(en anglès).Canadian Institutes of Health Research/Canada Foundation for Innovation/TMIC,2014 Des 24; T3D4065 (rev),pàgs: 11[Consulta: 1r març 2020].
PubChem«Deoxyaconitine»(en anglès).NCBI, US National Library of Medicine,2020 Abr 11; Compound Summary CID 6426870 (rev),pàgs: 12[Consulta: 13 abril 2020].
PubChem«Hypaconitine»(en anglès).NCBI, US National Library of Medicine,2020 Feb 29; Compound Summary CID 441737 (rev),pàgs: 17[Consulta: 1r març 2020].
WHO/WPRO«Aconitum fortunei Hemsl.»(en anglès).A: Medicinal plants in Viet Nam (Institute of Materia Medica, Hanoi),1990,pàgs: 1. ISBN 9290611014[Consulta: 8 maig 2020].
Tosti, J«Moloposperme (coscoll)»(en francès).Fleurs du Roussillon,2010; Ag 5,pàgs: 2. Arxivat de l'original el 22 d’octubre 2021[Consulta: 25 abril 2020].
NCBI, Taxonomy Browser. US National Library of Medicine, 2017; Feb 17 (rev).«Aconitum anthoroideum. ID: 1960950»(en anglès)p.2.[Consulta: 11 febrer 2020].
NCBI, Taxonomy Browser. US National Library of Medicine, 2017; Gen 1 (rev).«Aconitum firmum Rchb. ID: 1496655»(en anglès)p.2.[Consulta: 10 abril 2020].
Moscow Digital Herbarium«Aconitum woroschilovii A.N. Luferov»(en anglès).Plants, Depository of Live Systems. Moscow State University,2019; Mar 13 (rev),pàgs: 2[Consulta: 18 setembre 2020].