Simfonia núm. 7 (Sibelius)
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Simfonia núm. 7 en do major, op. 105, va ser l'última simfonia publicada del compositor finlandès Jean Sibelius. Composta entre 1918 i el març de 1924,[1] destaca per ser una simfonia d'un sol moviment d'uns 22 minuts, en contrast amb la fórmula simfònica estàndard de quatre moviments. S'ha descrit com "completament original en la forma, subtil en el seu maneig dels tempi, individual en el tractament de la tonalitat i totalment orgànica en el creixement"[2] i "l'assoliment compositiu més notable de Sibelius".[3]
Forma musical | simfonia |
---|---|
Tonalitat | do major |
Compositor | Jean Sibelius |
Creació | 1918 i 1924 |
Opus | 105 |
Estrena | |
Estrena | 24 març 1924 |
Escenari | Estocolm , Over-Governors office (en) |
Després que Sibelius acabés la seva composició el 2 de març de 1924, l'obra es va estrenar a Estocolm el 24 de març, com a Fantasia simfònica núm. 1, per la Konsertföreningen i dirigida pel mateix compositor.[1] Aparentment, el compositor no estava decidit sobre quin nom donaria a la peça, i només li va concedir l'estatus de simfonia després d'alguna deliberació. Per a la seva publicació el 25 de febrer de 1925, la partitura es va titular "Simfonia núm. 7 (en un moviment)".