Simbologia del franquisme
conjunt de símbols que es van utilitzar com a referent icònic per identificar visualment el règim franquista / From Wikipedia, the free encyclopedia
La simbologia del franquisme és el conjunt de símbols que es van utilitzar com a referent icònic per identificar visualment el règim franquista i les persones i institucions que s'identificaven amb ell, i marcar l'apropiació simbòlica de llocs emblemàtics, molts d'ells utilitzats com a espais de la memòria. Es va utilitzar massivament, seguint les modernes tècniques de propaganda per aconseguir una presència aclaparant en tots els àmbits públics i privats: banderes, escuts, efígies, monuments, segells, medalles, insígnies, uniformes i distintius de totes les classes. Fins i tot els seients dels transports públics eren objecte d'apropiació simbòlica per perpetuar el record de la Gloriosa Croada: un cartell que indicava Reservat per a cavallers mutilats.
L'absència de legitimitat democràtica del règim de Franco va impulsar la cerca de legitimitats alternatives de tall carismàtic, d'acord amb el feixisme italià o el nazisme alemany. L'absència de crítica interna (prohibida l'oposició i hàbilment gestionats pel Generalísimo els contrapesos entre les diferents famílies del règim), va produir des de ben aviat un veritable culte a la personalitat del Cabdill.
La parafernàlia simbòlica del franquisme es va originar durant la Guerra Civil (1936-1939), després de la seva exaltació a la prefectura de l'Estat, adoptant en bona part la desenvolupada en els anys anteriors per Falange Espanyola de les JONS, a la qual es va sumar la dels tradicionalistes o carlistes, i la pròpia de l'Exèrcit (sobretot d'alguns cossos particularment vinculats a Franco, com la Legió Espanyola). De fet, el partit únic creat per la fusió de falangistes i tradicionalistes, la Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista (FET i de les JONS), més coneguda com a Moviment Nacional, va ser dotat amb un uniforme que sumava a la camisa blava falangista, la boina vermella carlista i els carruatges militars (que ja s'utilitzaven amb anterioritat, marcant el caràcter paramilitar de la Falange); també incloïa una corbata negra com a dol per José Antonio.[1] Va continuar utilitzant-se durant tot el període de la dictadura de Franco.[2]
Malgrat la retirada d'alguns d'aquests símbols en els primers anys de la transició —de forma destacada els grans emblemes del jou i les fletxes de l'emblemàtica Casa Sindical (torre de maons construïda en estil racionalista davant del Museu del Prado) i de la seu central del Movimiento al carrer Alcalá de Madrid o la recuperació del nom de carrers (per exemple, a Madrid, la Gran Via, fins llavors avinguda de José Antonio, o el passeig de la Castellana, fins llavors avinguda del Generalísimo)— molts d'ells van romandre, i en part la simbologia franquista segueix present avui dia, més de quaranta anys després de la mort de Franco.[3] La llei denominada Llei de Memòria Històrica, aprovada pel Congrés dels Diputats el 31 d'octubre de 2007, estableix la retirada d'aquests símbols, obligant-la a les institucions públiques, i privant d'ajudes públiques a les institucions privades que no les retirin. Va ser objecte de particular redacció el referent als símbols que puguin afectar l'Església catòlica, introduint-se una salvaguarda per raons religioses, al costat de la qual exceptua als monuments amb valor artístic.