Mitologia nòrdica
religió, creences i llegendes dels pobles escandinaus germànics / From Wikipedia, the free encyclopedia
La mitologia nòrdica o escandinava és el terme general per als mites, la religió, les creences i les llegendes dels pobles escandinaus, incloent-hi aquells que es van assentar a Islàndia. Està estretament relacionada amb la germànica continental i l'anglosaxona, ja que totes elles deriven d'una antiga mitologia germànica que al seu torn prové d'una mitologia indoeuropea més primerenca. De la mitologia nòrdica, però, es conserven més testimonis que de les altres, gràcies especialment a la feina de recopilació feta per Snorri Sturluson al segle xiii. Aquesta recopilació agrupa les històries transmeses per diferents fonts, perquè en no tractar-se d'una religió revelada no existeix un llibre sagrat bàsic com a les religions monoteistes més meridionals.
Així doncs, tot i que les arrels de la mitologia germànica s'estenen molt enrere en el temps, només es coneixen amb detall les versions nòrdiques de finals de l'era vikinga, ja força barrejada amb elements del cristianisme. Destriar-ne els elements originals continua suposant un repte per als estudiosos. La mitologia a l'edat mitjana anava desapareixent com una tradició viva al mateix temps que desapareixien les institucions polítiques que li havien donat suport. Els qui van preservar-la van ser precisament els monjos, que transcrivien les llegendes locals, segurament enduts per afany de proselitisme: volien educar els habitants dels feus que encara conservaven els antics costums adaptant els mites als preceptes cristians que intentaven ensenyar.[1]
Els mites s'havien transmès oralment durant generacions, narrant les històries dels déus i el seu treball en el món,[2] incloent-hi les aventures d'altres éssers divins i fantàstics com els gegants o nans. Els déus actuaven com a representants simbòlics de les experiències i vivències humanes que escoltaven els skalds, els quals tenien una funció litúrgica a més de la d'entretenir el poble, de manera similar als aedes grecs o els bards celtes. Els skalds, com aquests narradors orals, adaptaven els relats als elements locals o a les cultures noves que sorgien a un món postgermànic i cristianitzat.
En no haver-hi textos normatius el material que es conserva avui dia és un nombre de fonts més o menys recuperades a l'atzar i en algunes ocasions juxtaposades. És a partir d'aquestes fonts desiguals que s'ha fet una reconstrucció per part dels investigadors. Jens Peter Schjødt descriu aquesta reconstrucció com una imatge ideal generalitzada de facto.[3] Algunes de les idees i històries mitològiques perviuen en el folklore i alguns elements d'aquest folklore fins i tot han estat capaços de sobreviure fins al final dels temps moderns, essent sobretot idees sobre les figures mitològiques menys importants, com elfs, vættir (esperits de la natura), follets i trols, tergiversades sobre una base mitològica. Sobre aquesta reconstrucció històrica i sobre el folklore que ha perviscut diversos grups estan tractant de restaurar en l'actualitat una religió neopagana germànica basada en la mitologia nòrdica, com a part d'un corrent de neopaganisme internacional modern.
La mitologia nòrdica va aparèixer durant el pas dels segles en un entorn específic, el nord d'Europa, entre la Germània i Escandinàvia, i aquest entorn determinà el caràcter dels seus temes i històries. Els mites nòrdics narren doncs l'eterna lluita de l'home per la supervivència a la natura, amb els seus propis conflictes interns i amb conflictes amb altres homes, a més de les tensions socials pròpies d'una societat canviant a través del temps (i els mites evolucionaren d'acord amb aquests canvis), tot i que es descriuen com esdeveniments dins d'una esfera sobrenatural.[4] Al folklore escandinau, aquestes creences van perdurar molt temps, i en algunes àrees rurals algunes tradicions han estat mantingudes fins avui dia. Altres han estat recentment reviscudes o reinventades com el ja citat neopaganisme germànic. La mitologia nòrdica també ha estat font d'inspiració per a la literatura, la pintura, l'escultura, el cinema o els videojocs.