Jueus catalans
Jueus de Catalunya / From Wikipedia, the free encyclopedia
Els jueus catalans històrics són les poblacions de religió jueva que es varen desenvolupar a l'edat mitjana a Catalunya.[1]
Tipus | ètnia |
---|---|
Llengua | Català |
Religió | Judaisme |
Part de | jueus |
Grups relacionats | catalans, sefardites, valencians, mallorquins, nord-catalans, aragonesos, menorquins |
La presència jueva a les terres que després serien Catalunya hi és ben documentada des del segle VI: a Tarragona existeix una làpida amb una inscripció en hebreu datada d'aquesta època i a Tortosa, un text hebraic del mateix segle.[2]
La resta jueva més antiga de Catalunya és una pedra del segle iv amb un text trilingüe hebreu, llatí i grec on hi deia Pau sobre Israel i sobre nosaltres i els nostres fills, amén on entre altres dibuixos hi havia un canelobre de set braços.[3] Però no és fins als temps de Carles el Calb que es troba la primera referència directa a un habitant jueu anomenat "Judà" o "Judacot" i que era emissari del rei a Barcelona.[4]
La seva població va augmentar en els segles posteriors i varen establir calls a Girona, Lleida (també anomenat La Cuïrassa), Cervera, Tortosa, Manresa, Tarragona, Perpinyà, Puigcerdà, Vilafranca del Penedès.[5] En algunes poblacions hi havia dos calls. A Barcelona hi havia el Call Major o de la Volta i el Call de Sanaüja o de N'Àngela. A Cervera el Call Antic, Vell o Sobirà i el Call Nou o Jussà. Balaguer, Besalú i Castelló d'Empúries també tingué població jueva.[6]
Els jueus catalans eren considerats propietat directa del rei, de manera que aquests no havien d'estar subjectes als nobles i al sistema feudal que afectava els cristians. D'aquesta forma el rei se'n servia per a cobrar-los impostos especials i obligar-los a fer-li préstecs. La posició de la corona era la d'afavorir la seva existència per tal de tenir algú capaç de desenvolupar les tasques de metge i prestador que eren feines considerades impures pels cristians. Tanmateix, després dels avalots de 1391 calls sencers varen ser destruïts i malgrat els intents mai es va poder recuperar la població jueva de Barcelona.[7] Va ser llavors que la major part de la població jueva de Catalunya va emigrar al Regne d'Aragó, fet que explicaria per què havent-hi hagut una població tan destacada al segle xiv després de l'expulsió final forçada de 1492 no s'ha pogut observar rastres del català en la diàspora. En 1391 més particularment, les comunitats de parla catalana de Catalunya, València i les Illes Balears van emigrar força cap a les costes del nord d'Àfrica.
Els jueus de Catalunya tenien l'obligació de ser identificats amb una rodella distintiva a la roba.