Guerra Vandàlica
reconquesta del nord d'Àfrica per l'Imperi Romà d'Orient / From Wikipedia, the free encyclopedia
La Guerra Vandàlica[1] fou un conflicte bèl·lic entre l'Imperi Romà d'Orient[nota 1] i el Regne Vàndal, disputat majoritàriament al territori que avui en dia és Tunísia des de mitjans del 533 fins a principis del 534. Fou la primera guerra iniciada per Justinià I per reconquerir les províncies occidentals de l'Imperi.
Tipus | guerra | ||
---|---|---|---|
Data | Juny del 533 - març del 534 | ||
Lloc | Actual territori de Líbia, Tunísia, l'est d'Algèria i Sardenya | ||
Resultat | Victòria romana d'Orient
| ||
Bàndols | |||
| |||
Comandants | |||
| |||
Forces | |||
|
Els vàndals havien ocupat la província romana d'Àfrica i hi havien fundat un regne independent a la primera meitat del segle v. Durant el regnat del seu primer monarca, Genseric, la poderosa marina vàndala practicà la pirateria arreu del mar Mediterrani, saquejà Roma i el 468 vencé una enorme força invasora romana. Les relacions amb l'Imperi Romà d'Orient, la part supervivent de l'Imperi Romà des de la caiguda d'Occident, es normalitzaren després de la mort de Genseric, deixant de banda les tensions provocades pel fervor dels vàndals per l'arrianisme i la seva persecució de la població indígena, de credo nicè. El 530, el rei Hilderic, amic dels romans, fou destronat per les intrigues de palau i substituït per Gelimer, un cosí seu. Aquest cop d'estat serví de pretext a l'emperador romà d'Orient, Justinià, per interferir en els afers dels vàndals. Una vegada assegurada la seva frontera oriental amb l'Imperi Sassànida el 532, començà a preparar una expedició dirigida pel general Belisari, el secretari del qual, Procopi, és la principal font sobre el conflicte. Justinià aprofità o fins i tot instigà revoltes a Sardenya i la Tripolitània, regions perifèriques del Regne Vàndal, que desviaren l'atenció de Gelimer i l'obligaren a enviar la majoria de les seves naus i el gros del seu exèrcit a Sardenya sota el comandament del seu germà Tzazó.
Les tropes expedicionàries romanes salparen de Constantinoble a finals de juny del 533 i, després d'un viatge per mar seguint les costes de Grècia i el sud d'Itàlia, a principis de setembre desembarcaren a la costa africana a Caput Vada sense cap mena d'oposició per part d'un Gelimer totalment desprevingut. El rei vàndal reuní la seva host i s'enfrontà a l'exèrcit romà a la batalla d'Ad Decimum, prop de Cartago, el 13 de setembre. Tot i que Gelimer estigué a punt d'encerclar i destruir els romans, Belisari aconseguí trencar les files vàndales i ocupar Cartago. Gelimer es retirà a Bul·la Règia per arreplegar les forces que li restaven, incloent-hi l'exèrcit de Tzazó, que havia tornat de Sardenya. A mitjans de desembre, el seu avanç sobre Cartago conduí a la batalla de Tricamàrum, en la qual els romans es tornaren a imposar i Tzazó caigué en combat. Gelimer fugí a una remota fortalesa de muntanya, on es feu fort fins que un bloqueig l'obligà a rendir-se un cop arribada la primavera.
Belisari tornà a Constantinoble amb el tresor reial dels vàndals i Gelimer captiu i hi fou recompensat amb un triomf, mentre que Àfrica fou reintegrada als dominis imperials en forma de la prefectura del pretori d'Àfrica. Tanmateix, l'autoritat imperial amb prou feines ultrapassava els límits de l'antic Regne Vàndal i les tribus maures de l'interior, hostils a l'imperi, no trigaren a rebel·lar-se. El conflicte amb els maures i diversos alçaments militars agitaren la nova província, que no fou pacificada del tot i completament sotmesa al control imperial fins al 548.