Goya a Madrid (1775-1792)
From Wikipedia, the free encyclopedia
Durant el període de Goya a Madrid (1775-1792) la tasca principal va ser la realització dels cartons necessaris per a la confecció de tapissos. La confecció de tapissos per a les dependències de la reialesa espanyola havia estat un esforç dels Borbons que s'ajustava a l'esperit de la Il·lustració, car es tractava d'una empresa que fomentava la indústria de qualitat. A partir del regnat de Carles III, les estampes s'esforçaran per representar motius espanyols, en línia amb el pintoresquisme vigent en els sainets teatrals de Ramón de la Cruz o les populars estampes gravades per Juan de la Cruz Cano i Olmedilla, Col·lecció de vestits d'Espanya tant antics com moderns (1777-1788), que van tenir una enorme repercussió. Per arribar al tapís havia d'elaborar un model previ en cartó, que servia de base al teler i que reproduïa un llenç d'algun dels pintors secundaris que elaboraven esbossos i després quadres per a tal fi. En els primers anys se seguien models flamencs, de l'escola de David Teniers i Philips Wouwermans.[1] A partir de 1746 amb l'impuls de Ferran VI es va renovar l'estil dels cartons, comptant amb artístes com José Camarón, Antonio González Velázquez, José del Castillo o Ramón Bayeu; tots ells sota la direcció de Francisco Bayeu i Mariano Salvador Maella, i en última instància, per Anton Raphael Mengs. Aquest va ser a més el rector del gust neoclàssic a Espanya, encara que només va poder ocupar personalment, en el període en què va treballar Goya, de la direcció de la Real Fàbrica de Tapissos de Santa Bàrbara entre 1775 i 1776, data en què parteix cap a Roma.
Com a pintor de la cort també realitzà retrats, influït per la referència de l'art de Velázquez. També, puntualment va satisfer alguns encàrrecs d'obres religioses.