Esfumat
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'esfumat (de l'italià sfumato) és una tècnica emprada en pintura amb la qual s'aconsegueix un efecte vaporós, que s'obté per la superposició de diverses capes de pintura extremament delicades, proporcionant a la composició uns contorns imprecisos, així com un aspecte de vaguetat i llunyania mitjançant les gradacions del color i la llum.[1] S'utilitzava per donar una impressió de profunditat als quadres, principalment del Renaixement. Aquest efecte fa que els tons s'esfumin fins a valors més obscurs com en la Mona Lisa[2] i en el Sant Joan Baptista.[3]
La invenció d'aquesta tècnica, així com el seu nom sfumato, es deuen a Leonardo da Vinci. Més exactament, era una tècnica consistent a eliminar les línies negres i, per tant, suavitzar o difuminar els contorns mitjançant ombres i colors per aconseguir un efecte d'immersió en l'atmosfera, de vaguetat i llunyania i, alhora, de dolçor i suavitat. Es fa servir, en definitiva, per a donar una impressió de profunditat als quadres del Renaixement.
Veiem aquesta tècnica en La Gioconda, que es manifesta en el difuminat dels tons a valors més foscos, i també en les gases del mantell i, principalment, en l'enigmàtic somriure. En el fons, vaporós i menys detallat, s'utilitza un sfumato més accentuat, amb el qual s'aconsegueix una sensació de realisme i distància més gran.