Companyia del Senegal
From Wikipedia, the free encyclopedia
La companyia del Senegal, creada l'any 1672 a petició de Louis XIV, és una de les nombroses companyies colonials franceses i la segona de les companyies europees fundades al segle xvii per dedicar-se directament a la tracta negrera, un any després de la Royal African Company, fundada l'any 1672 pel duc de York Jaume, cosí de Lluís xiv, que després va esdevenir rei d'Anglaterra el 1685. L'un dels seus primers directors fou el cèlebre almirall Jean-Baptiste du Casse.
Va reemplaçar a la companyia Francesa de les Índies Occidentals, fundada uns vuit anys abans per Jean-Baptiste Colbert però jutjada massa centrada sobre el desenvolupament del tabac i vista pels plantadors com un fre a l'auge del sucre a Guadalupe i Martinica, una cultura basada en el consum ràpid d'esclaus joves, forçats a treballar a fuetades.
França i els Països-Baixos van entrar en guerra l'any 1673. Els Francesos volien, com els anglesos l'any precedent, llançar-se al molt rendible comerç triangular, monopolitzat pels holandesos. Aquesta guerra es va fer contra el parer de Colbert, que havia pactat amb els Holandesos, tolerant el seu comerç intermediari[1] a Àfrica i a les Antilles, per millor taxar els seus productes a les fronteres, segons la doctrina del mercantilisme, tot en exportant els productes de manufactures creades a França amb l'ajuda d'enginyers holandesos.
La nova Companyia no tenia pas dret a l'error, perquè no tenia el monopoli. Els negociants dels grans ports francesos podien d'ara endavant competir, ells també, amb els Països-Baixos en el proveïment dels esclaus a les illes d'Amèrica. La seva companyia germana britànica, la companyia Reial Africana, fundada l'any 1672, va prendre la davantera en l'auge del sucre i de l'esclavatge a Jamaica.
La Companyia del Senegal serà un fracàs financer: l'arribada massiva de negrers francesos i anglesos va fer augmentar molt el preu dels esclaus en origen a les costes d'Àfrica. Però va baixar el cost del seu transport i va satisfer els plantadors de bastó a sucre de Martinica. A la seva creació l'any 1672, no hi havia més que 2.400 esclaus, contra 2.700 anys abans (el 1664) en el moment de la creació de la companyia de les Índies Occidentals.[2]
Sis anys només després del seu reemplaçament per la companyia del Senegal, el nombre d'esclaus a Martinica ja s'havia duplicat i va arribar a 4.900 l'any 1680. El seu nombre serà fins i tot multiplicat per sis en un quart de segle, per arribar a 15.000 l'any 1700.[2] L'un dels primers grans clients fou el més ric plantador de l'illa, Charles François d'Angennes, ex-marquès de Maintenon i governador de Marie-Galante, a qui Lluís XIV va donar el monopoli del comerç amb la Veneçuela espanyola.
El mateix fenomen es va produir a Guadalupe, on la població d'esclaus havia fins i tot retrocedit entre 1664 i 1671, passant de 6.323 a 4.627 en set anys. La creació l'any 1674 de la nova companyia del Senegal va portar el nombre d'esclaus a 6.076 el 1700. Aquest auge de l'esclavatge fou menys ràpid que a Martinica, a la que es reservaven els esclaus més joves i els més resistents, i on Lluís XIV havia instal·lat diversos plantadors ennoblits.[2]