Arquitectura neoclàssica
estil de l'arquitectura europea i americana entre mitjans del segle XVIII i mitjans del segle XIX / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'arquitectura neoclàssica és un estil arquitectònic que va produir el moviment neoclàssic que va començar a mitjans segle xviii, per una reacció contra l'estil rococó d'ornamentació naturalista així com pel desenvolupament d'alguns trets classicistes nascuts en el barroc tardà.[1]
Així, el projecte de l'arquitecte Jacques Germain Soufflot per al Panteó de París (1764-1791) accentua les referències a l'arquitectura clàssica, portant al pla de l'arquitectura monumental el que era tendència en les arts decoratives amb l'anomenat estil Lluís XVI.
Es va perllongar durant el segle xix, confluint a partir de llavors amb altres tendències, com la arquitectura historicista i el eclecticisme arquitectònic. Alguns historiadors denominen el període de l'arquitectura neoclàssica de la primera meitat del segle xix com classicisme romàntic, tot i el oxímoron (oposició de termes), atès que, a més de coincidir en el temps amb el romanticisme, estilísticament comparteix trets amb l'estètica romàntica, en afegir certa expressivitat i esperit exaltat a la senzillesa i claredat de les edificacions clàssiques grecoromanes.[2]
Els factors fonamentals que van influir en el sorgiment de l'arquitectura neoclàssica van ser els mateixos que van determinar el context polític, social i econòmic de l'època, en què s'inclouen destacadament la Revolució Industrial, la crisi de l'Antic Règim, la Il·lustració, l'enciclopedisme, la fundació de les acadèmies o el despotisme il·lustrat. La Revolució Industrial va modificar profundament el ritme de vida i va influir en nous avenços tècnic-constructius i en l'ocupació de nous materials. El concepte d'economia relacionat amb el funcionament dels propis edificis va canviar alguns esquemes d'organització espacial i tot de la relació entre vans i massissos.
El enciclopedisme, l'esperit precursor de la Revolució francesa, va portar amb si una concepció romàntica de la Grècia Antiga. La Il·lustració sostenia que la infelicitat de l'home es devien a la ignorància i a la irracionalitat i per això l'únic camí a la felicitat era portar-li la llum de la raó per mitjà de l'educació. En l'arquitectura aquesta educació implicava el coneixement de les fonts antigues com ara Vitruvi, Palladio, Vignola; per la qual cosa es va fer ús dels repertoris formals de les arquitectures grega i romana.
Es va buscar donar un caràcter més científic a les arts, de manera que els artistes van haver de ser tècnics més que inventors, i imitadors més que creadors. Aquest esperit científic va portar a considerar a l'art clàssic com un art progressista, perquè estava desproveït d'ornaments sense sentit i buscava la perfecció de les lleis immutables, sense dependre de les impressions subjectives i imperfectes de l'artista.
Tot i que les primeres Acadèmies per a l'estudi de les arts van sorgir a Itàlia ja al segle xvi, les fundades en el segle xviii ja estaven matisades per la Il·lustració, el que els va donar un caràcter diferent. L'Acadèmia va servir com a transmissora de les idees contràries al barroc i en favor del neoclassicisme i els diversos tractats clàssics i renaixentistes de les Tres nobles arts, així com d'obres de caràcter tècnic i científic que racionalitzaven la seva pràctica i execució. En aquest moment l'art comença a patir les conseqüències d'una crítica lliure, fundada en els principis acadèmics.