From Wikipedia, the free encyclopedia
Lo jihad (جهاد en arabi) es un dever religiós pels musulmans. En arabi, aquel tèrme significa « abnegacion », « esfòrç », « luta » o « resisténcia », sovent traduch per « guèrra santa ». Lo mot jihad es emplegat mai d'un còp dins l'Alcoran, sovent dins l'expression idiomatica « al-ǧihād bi amwalikum wa anfusikum » que pòt se traduire per « lutar amb los vòstres bens e las vòstras anmas ». Atal, lo jihad es sovent definit par l'expression « fasètz un esfòrç dins lo camin de Dieu ».
Lo concèpte de jihad varièt amb lo cors del temps e, a vegada, sas interpretacions successivas foguèron en concurréncia[1]. Lo jihad es a vegada considerat coma lo seisen pilar de l'islam per una minoritat al sen del sunisme pasmens n'a pas un "estatut oficial". Dins lo chiisme duodeciman, es considerat coma una de las dètz practicas religiosas del cult. La nocion de jihad existissiá ja al sen del babisme, una religion independenta proclamada a Chiraz en Iran en 1844.
L'islam compta quatre tipes de jihad: pel còr, per la lenga, per la man e per l'espasa. Lo jihad pel còr invita los musulmans a « combatre per se melhorar o melhorar la societat »[2],[3]. Lo jihad pòt tanben èsser interpretada coma una luta esperitala, dins l'encastre del sofisme per exemple. Aquela darrièra interpretacion foguèt utilizada coma argument per diferents grops musulmans dins l'istòria per promòure las accions contra los « infidèls » o d'autres grops musulmans considerats coma oposants e revoltats[4],[5]. Pasmens, los especialistas de l'Alcoran s'acòrdan sul fach qu'es illegitim d'afirmar que lo jihad coranic es unicament esperital.
Lo jihad se deu donc pas confondre amb l'ijtihad que designa, en drech musulman, l'esfòrç de reflexion per interpretar los tèxtes fondators de l'islam.
Etimologicament, la raiç del mot « jihad » en arabi significa « esfòrç »[6],[7]. Atal, lo jihad es sovent definit per « fasètz un esfòrç dins lo camin de Dieu »[8].
Las ancianas siras de Maomet coma aquelas d'Ibn Isham, d'al-Waqidi, d'al-maghazi, d'Ibn Sa'd al-Baghdadi o de Tabari, citan sistematicament las rasons de totas las batalhas de Maomet. Las batalhas menadas per la propagacion de l'islam, per Maomet, puèi pels quatre califas rachidun, pendent lo grand periòde de conquèsta son decrichas jol tèrme de ghazwa. Lo tèrme jihad es alara pas utilizat per designar aquelas accions militaras. Es utilizat mai tard (a partir del sègle VIII) dins lo sens guerrièr per designar lo dever dels musulmans a participar a de batalhas defensivas quand la comunautat dels cresents es menaçada[9].
Maldespièch los debats teologicopolitics, l'Alcoran compren mai d'un passatges incitant a la guèrra, contra, per exemple, los politeïstas de l'Arabia o los descresents, de biais general[10], que los exegètas situèron las circonstanças de revelacions pròpias a l'epòca d'unas de las batalhas de Maomet amb los Quraich, vaquí unes exemples (dins lors contèxtes):
Françoise Micheau, professora d'istòria medievala dels païses d'Islam a l'universitat París I escriu:
Dins son obratge titulat Muqaddimah[16], lo filosòf, teologian islamic e jurista musulman andalús del sègle XII, Ibn Rushd (conegut en Occident jol nom d'Averroès) classa lo jihad dins quatre categorias:
Lo jihad de la man implica la luta amb l'espasa (ǧihādun bi al-sayf). Averroès, coma cadi (jutge musulman), escriu dins son Bidāyat al-muǧtahid qu'unes lo consierèron pas coma essent una obligacion, e d'autres coma una obligacion eternala per totes los musulmans. Pasmens, la majoritat sosten que lo jihad armat es pas una obligacion per totes los musulmans: sola una armada consituida per l'Amîr al-Mu'minîn es obligada de participar a la guèrra[17].
Dans sa Za'ad ul ma'âd[18], lo filosòf e teologian tradicionalista musulman Ibn Al-Qayyim[19] escriu que lo jihad se destria en categorias. Coma l'apròche teorica d'Averroès, per Ibn Al-Qayyim tanben, la subdivision es organizada segon un hadit celèbre de Muslim ibn al-Hajjaj (821-875) dins son Sahih, tractan de las tradicions profeticas sunitas consideradas sanas e fisablas[20].
Per resumir, lo jihad a quatre rampas:
D'en primièr, lo jihad contre l'ego compta quatre estapas:
En segon luòc, lo jihad contra Satan compta doas estapas:
Fin finala, lo jihad contra los infidèls e los ipocritas compta quatre estapas:
Ibn Al-Qayyim acaba lo capítol en mostrant que contra los infidèls prima la luta amb las mans. Contra los ipocritas, es amb la lenga subretot que se fa la luta. Retenent que contra los infidèls, cal ensajar d'empachar fisicament lo mal, senon cal se servir de la lenga, e s'aquò es impossible cal lutar dins son còr e rebutar aquò coma marrit. Aquò es lo minim de la fe.
Dins lo Dictionnaire du Coran (Laffont, 2007), Marie-Thérèse Urvoy tracta de las nocions de guèrra e de patz segon la charia[21].
Segon ela, seguent los ancians obratges tractant de la charia, un territòri regís per las leis de l'islam pòt rebutar l'escasença d'una guèrra amb un territòri vesin non islamizat per un periòde de 10 ans. Explica qu'aquela nocion es fondada chariaïcament[n 1] sus basa de la convencion de Houdaibiya, e nota que la durada es dicha mai d'un còp renovelable. Precisa: « s'agís de la nocion se sulh de raiç arabi ص ل ح donatnt l'idèa de patz e reconciliacion. Aquel periòde serà nomenada muwâda'a (relacion sens tust)».
Fin finala, Urvoy acaba en soslinhant que, « maldespièch l'escapilhament del mond musulman e lo caractèr vengut defensiu del Jihad, los tractats son demorats dins lor formula iniciala. Coma lo Jihad demora una obligaciontant de temps que demora l'islam, o l'unificacion del mond entièr jos l'islam, la patz amb los infidèls poiriá èsser, uèi encara, e, pel mens teoricament, pas que de trèvas temporària. Renonciar o non a aquela obligacion relèva en concluson, de la volontat dels musulmans ».
René Marchand soslinha que la lectura tradicionala de l'Alcoran divisís la tèrra e l'umanitat en dos: l'Ostal de l'islam, Dar al-Islam o « domèni de la sosmission a Dieu » (arabi دار الإسلام) ont s'aplica la charia e ont vivon los musulmans e lo Dar al-Harb, lo « domèni de la guèrra ». Selon el, la guèrra dels musulmans contra los autres es universala e perpetuala. Taneben remembra que la trèva amb los infidèls poiriá passar pas passar detz ans en acòrdi amb la trèva de Houdaibiya passada per Maomet amb los Mequeses en 628.
Per d'exegètas, lo combat armat seriá pas qu'una forma de jihad. La recerca de la coneissença, la practica d'un bon comportament o la perseverança fàcia a las esprovas de la vida son tant de formas diferentas del jihad.
Segon Hocine Kerzazi (doctorant en istòria a l'universitat del Maine), « enlòc l'Alcoran atribuís al tèrme "jihad" lo sens de conflicte armat qu'es designat per l'expression "qital" (combat, guèrra). Lo sens de "jihad" a el fondamentalament a veire amb la luta intima qu'opausa l'òme a so ego (nafs) »[22].
Las condicions necessàrias per que lo jihad per las armadas vengan una obligacion per cada musulman (fard ʿayn) son:
Dins Hashiyah Ad-Dussuqi, un teologian de l'escòla maliquita, (2/174), afirma que « lo jihad ven Fard ʿAyn quand l'enemic ataca en surpresa » Mai, Ad-Dussuqi diguèt: « Pertot ont aquò se realiza, lo jahad i ven sul pic Fard ʿAyn per totes, e tanben las femnas, los esclaus e los enfants, e se lançan al combat quitament se lors gardians, marits, caps o mèstre lo lor interdison. »
Dans Le Jihad : origines, interprétations, combats, Michael Bonner estudia l'evolucion istorica de las interpretacions e practicas premodèrnas del jihad. Bonner i soslinha qu'aquel concèpte arrestèt pas de cambiar amb los sègles, segon l'epòca e la region estudiadas, e que las interpretacions interdison totas interpretacions interdison tota representacion calhada. Mai, soslinha l'oposocion classica entre lo « pichon jihad », dirigit cap a l'exterior, e lo « grand jihad », intèrne e esperital. Reconéis que la segonda interpretacion — esperitala — foguèt longtemps predominanta (p. 22).
Marie-Thérèse Urvoy realizèt una analisi detalhada de l'usatge del mot jihad dins l'Alcoran. Nòta que 41 escasenças a la rais d'aquel mot s'i trapan, que 6 correspondon a de senses particulars: « jurament solemne » (5 còps) e « trobar lo necessari »). Dins 16 escasenças, « aparéis dins un sens vague e imprecís de "menar lo combat de Dieu", amb una unica referéncia explicitament non violenta ». Escrich qu'i a 6 escasenças « signalant pro l'idèa de "menar combat de sos bens de sa persona » (9,41 et 88 ; 49, 15 ; 61,11 ; 48-81), e soslinhat que de passagtes coranics utilizan d'autres tèrmes utilizan pas la meteissa raiç qu'incitan al combat, coma « lançatz-vos leugièrs e pesucs » (9,41), « l'exempcion » (9,41 e 86), o encara « l'oposicion als non combatents » (dichs « 'al-qâ'idun », aqueles que demoran setats) (4,95). Acaba citant una darrièr formulacion coranica dins l'encastre de son analisi: « combat contra los infidèls, e èsser dur contra eles » apareis dos còps (9,73 ; 66,99).
Lo profèta Maomet auriá dich, de retorn d'una batalha: « Sèm revenguts del mai pichon jihad (al-jihad al-Asghar) pel jahad mai grand (al-jihad al-akbar) ». Quand se li demandèt: Qual es lo grand jihad ? », respondèt: « Es la luta contra se meteis »[23].
Se dobta d'aquel hadith unes universitaris e pas cap dels rapotaires de hadiths que fan autoritat o mencioana. Lo teologian anbalita Ibn Qayyim al-Jawziyya estima per exemple aquel hadith coma flac, mas pensa que lo jihad major est important[24]. Quitament, lo teologian fondamentalista palestinian Abdallah Azzam considèra aquel hadith coma flac, mas tanben coma fals que vendriá pas de Maomet mais d’un dels sieus companhs, Ibrahim Ibn Abi `Abalah[25]. Pasmens, aquel concèpte jihad major ten una influéncia importanta dins l’islam mistic (sofisme).
Es sol establit pel fiqh (drech musulman) que lo definís coma un esfòrç e un dever collectiu. La guèrra santa es pas inclusida dins las obligacions religiosas de l'islam, levat pels carijitas qu'aucèron lo jihad al reng de siesen pilar de l'islam. Pasmens, l'Alcoran destria aqueles que lo practica d'aqueles que se'n abstenon[n 2].
Lo jihad menor se pòt menat contra los infidèls (kûffar) o contra de faccions de musulmans consideradas coma oposantas e revoltadas.
Pendent l'istòria, aquel jihad se realizèt contra las sèctas musulmanas consideradas coma eretjas. A l'epòca contemporanèa, aquela rason se pòt utilizar dins:
Vaquí una lista de règlas de la guèrra en islam, utilizadas dins l'obratge de Hisham Kabbani: Le concept de jihad en Islam[26],[n 3].
Fòrça collòquis se tenguèron en Egipte, en Arabia saudita e endacòm mai, que condemnan los atemptats suicids, l'agression fisica de las personas civilas e los atemptats de l'11 de setembre de 2001, del 11 de març a Madrid, de Riyad, del 7 juillet etc[36],[37]. Los intellectuals, òmes politics e religioses del mond arabomusulman elaborèron e 57 Estats cosignèron una Convencion araba per la luta contra lo terrorisme: « en conformitat amb los nauts principis morals e religioses, per exemple las règlas de la charia islamica e tanben lo patrimòni umanitari de la nacion araba que reprova tota forma de voléncia e de terrorisme ».
La nocion de martir es tan anciana coma la naissença de l'islam, pasmens los atemptats-suicids que se nomenan tanben kamikazes islamistas[38] aparegeuèron e se desvolopèron dins lo mond al sègle XX[39] e son sevèrament condemnadas pel las autoritats de l'islam[40]. Las basas islamicas que se pièjan los olemas son subretot:
Marc Trévédic, magistrat francés, soslinha tanben lo paradòxe de la novèla "generacion Jihad" que somia de l'edat d'aur d'un islam que la modernitat occidentala auriá pas pervertit alara qu'aqueles nombroses jihadistas utilizan un bon nombre d'aisinas que caracterisan l'epòca modèrna (Internet, malhum socials...)[44].
En 2013 appareis en Tunisia la rumor del « jahad sexual », que de centenas de filhas emergirián de Siria ont se prostituirián per fòrça combatents de l'EIIL e d'autres grops jihadistas essent « maridadas » puèi « divorciadas ». La rumor naís en decembre de 2012 amb un messatge presetat coma essent un tweet del cheikh salafista Mohamed Al-Arifi autorisant « las femnas musulmanas, a partir de 14 ans, de se maridat amb un jiahdista per unas oras, puèi a d'autres jihadistas, per enforçar lo moral dels combatents, e d'obrir las pòrtas del paradís ». Lo cheiq Al-Arifi nega lèu aver prononciat una tala fatwa, mas la rumor s'espandiguèt dins los medias e contunhada per las declaracions debans l'Assemblada nacionala constituenta del ministre tunisian de l'Interior, Lotfi Ben Jeddou lo 19 de setembre de 2013 e pel regime sirian qu fa realizar de reportatges de propaganda produsent de fals testimònis. Mas après contra enquèstas de cercaires e jornalistas concluson en 2013 qu'existís pas cap de testimòni cresible pel creditar la realitat d'un jihad sexual, d'endacòm mai negat per totas las fonts jihadistas e que pièja sus pas cap de fondament religiós[45],[46],[47],[48]. Per Human Rights Watch, aquelas rumors s'apièjan sus un fach plan real, la practica del « maridatge provisòri » qu'es en fòrt desvelopament. Segon lo jornalista David Thomson, « las femnas que rejónhon los grops jiadistas servisson pas d'esclaus sexuals. se'n van exactament per las meteissas rasons que los òmes », mas essent pas admesas a combatre, « pòdon anar en Siria sonque pel maridatge. O essent ja maridada a un aspirant mujahid al punt de partir al jihad Soit en étant déjà mariées avec un aspirant moujahid sur le point de partir au djihad[49] ».
Lo babisme e lo bahaïsme son doas religions monoteïstas independantas aparegudas en Iran e al Mashrèc dins la segonda mitat del sègle XIX. Son nascudas dins lo mitan chiita duodeciman e se basan sus de revelacions divinas posterioras a l'Alcoran.
La nocion de ǧihād bi al-sayf (« djihad per l'espasa ») reviscolèt dins lo babisme[50], coma o mòstra la revòlta babiá al Mazandaran e la batalha de Shaykh Tabarsi, mas foguèt totalament abolida dins lo bahaïsme, ont « L'espasa es remlaçada per la paraula»[51],[52],[53].
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.