Margarida de França (1553-1615)
From Wikipedia, the free encyclopedia
Margarida de França o Margarida de Valés[1], escaissada la reina Margot a partir del sègle XIX, es una princessa de la branca de Valés-Engoleime (ostal de Valés) de la dinastia capeciana, nascuda lo 14 de mai de 1553 a Sant German en Laye e mòrta lo 27 de març de 1615 a París. Elle èra filha del rei Enric II e de Caterina de Medici e la sòr dels reis Francís II, Carles IX e Enric III. Per son maridatge amb lo rei Enric III de Navarra, ven reina de Navarra en 1572, puèi reina de França en 1589 quand son espós accedís al tròn de França jol nom de Enric IV. Sus la demanda d'aquel darrièr, lo Papa declara la nullitat de son maridatge en 1599.
Cal melhorar l'escritura d'aquel article. |
Son maridatge, qui deviá celebrar la reconciliacion dels catolics e dels protestants en 1572, foguèt terni pel masèl del Sant-Bertomieu e la recuperacion dels parrabastatges religioses qui seguiguèron. Ela meteisa participèt a la fronde dels princes pendent la conjuracion de las Malcontents ; çò que li valguèt la rancœur de son fraire lo rei Enric III. Dins lo conflicte qui opausèt aquel darrièr als Malcontents, prenec partit per Francís d'Alençon, lor fraire cabdèt.
Coma esposa del rei de Navarra, ensagèt de jogar un ròtle pacificateur entre son marit e la Corona de França. Ballottée entre la cort de França e la cort de Navarra, s'esforcèc de menar una vida conjugala aürosa, mas l'esterilitat de son coble e las tensions politicas pròprias a las guèrras de religion aguèron rason de son maridatge. Malmenée per un fraire ombrageux, refusada per un marit volage e oportunista, causiguèt en 1585 la via de l'oposicion. Elle prenec lo partit de la Liga e foguèt obligada de viure en Auvèrnhe dins un exili qui durèt vint ans.
Femna de letras reconeguda, esperit illuminat, mécène generosa, joguèc un ròtle important dins la vida culturala de la cort, en particular après son démariage e son retorn d'exili en 1605. Elle foguèt un vector de la pensada néoplatonicienne qui prône subretot la supremacia de l'amor platonic sus l'amor fisic. Al sègle XIX, son existéncia a donat naissença al mite de la « Reina Margot », segon lo subernòm popularizat per Alexandre Dumas dins son roman del meteis nom.