Guèrra d'Espanha
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Guèrra d'Espanha[1], (tanben dicha Campanha d'Espanha pels Franceses, Guèrra d'Independéncia espanhòla pels Espanhòls e Guèrra Peninsulara pels Portugueses), foguèt un conflicte del periòde napoleonenc ont una seria de guèrra que commencèt en 1807 amb França e Espanha que declarèron la guerra a Portugal, qu’èra una aligat important del Reialme-Unit. Opausèt França e lo Primièr Empèri Francés, ajudada per de tropas polonesas del Ducat de Varsòvia, a una coalicion compausada d'Espanha, de Portugal e del Reialme-Unit. Comencèt en 1808 amb la dintrada de las tropas napolencas e s’acabèt amb lo retorn de Ferran VII d’Espanha al poder. Aquesta guerra foguèt provocada per la pretensión de Napoleon d’installar son fraire Josèp Bonaparte sul tròn d’Espanya aprèp las abdicacions de Baiona.
Guèrra d'Espanha | |
---|---|
Descobridor o inventaire | |
Data de descobèrta | |
Contrari | |
Color | |
Simbòl de quantitat | |
Simbòl d'unitat | |
Proprietat de | |
Fondador | |
Compren | |
Data de debuta | |
Data de fin | |
Precedit per | |
Seguit per | |
Coordenadas | |
Informacions generalas | |
Data | 1808-1814 |
Luòc | Peninsula Iberica, Sud-oèst de França |
Eissida | Victòria aliada |
Belligerants | |
Empèri Francés |
Reiaume Unit Reiaume d'Espanha |
Pèrdas | |
217 000 tuats, bleçats, presoniers e dispareguts | 390 000 tuats, bleçats, presoniers e dispareguts |
Tanben, lo conflicte aguèt un ròtle important dins la guerra civila espanhòla entre los afrancesats i los patriotes. Se desvelopèt en plena crisi de l’Antic Regim e amb un complèxe e de cambiants socials e politics prigonds, impulsats per l’aparicion de l’identitat nacionala espanhòla e l’influéncia dins lo camp “patriote” d’unes ideals nascuts de l’Illustracion e de la Revolucion francesa, paradoxalament difusats per l’elit dels afrancesats.
Dins l’analisis dels faches militars, se pòt pas parlar d’un afrontament entre las armadas francesa e espanhòla, mas qu’exist’is una importanta preséncia de la Guerra de Guerrillas, dins una dimension desconeguda fins al moment.
Segon lo tractat de Fontainebleau, signat lo 27 d’octòbre de 1807, lo Primièr Ministre, Manuel Godoy, fornia, fàcia a una novèla insvasion ispano-francesa de Portugal, lo supòrt logistic necessari al transit de las tropas imperialas. Jos lo comandament del general Jean-Andoche Junot, las tropas francesas dintrèron en Espanha lo 18 d’octòbre de 1807, traversant son territòri pro rapidament abans l’hivern e arribèron a la frontièira amb Portugal, lo 20 de novembre. Ça que la, los plans de Napoleon anèron mai luènh e sas tropas anèren prendre posicion dins d’importantas vilas e plaças fortas per tombar l’Ostal de Borbon e de la remplaçar per sa pròpia dinastia, convençut d’aver los sosten popular amb el.
Lo ressentiment de la populacion per les exigéncias d’entretén de las tropas estrangièiras, que balhèron luòc a de nombroses incidents e episòdis de violéncia, e mai amb la fòrta instabilitat politica sortida de la querilla entre Carles IV d’Espanha e son filh e eiritièr Ferran VII, orquestrada pels franceses, que comencèt amb lo Procès de l’Escorial e culminèt amb la Motinariá d’Aranjuez e l’ascencion al poder de Ferran VII, precipitèt los eveniments que desboquèron en las primièiras revòltas al nòrd d’Espanha e la Revòlta del 2 de mai de 1808 a Madrid. La difusion de la novèla repression brutala, imortalizada dins las òbras de Francisco de Goya, e las abdicacions de Baiona del 5 al 9 de mai, que espandissèron per la geografia espanhòla, la crida, iniciada a M’ostoles, a se confrontar a las tropas imperialas, decidiguèron la guerra per via de pression populara e mai amb l’actitud contrària de la Junta del Gobern designada per Ferran VII.
La guerra se desvolopèt en divèrses fasas ont los dos camps prenguèron succesivament l’iniciativa, e destaquèt l’aparicion del fenomen guerriller que, amb las armadas regularas aliadas dirigidas per Arthur Wellesley, duc de Wellington, provoquèron l’usura progressiva de las fòrças bonapartencas. La populacion civila, que patiguèt dels efectes d’una guerra total, que tant los franceses coma los aligats abusèron de la populacion e dels objectius civils, tot en saquejant i devastant a gran escala per exemple l’industria espanhòla, que foguèt considerada coma una menaça per sos respectius interes.
Coma lo desmantèlament de las fabricas de tèxtils de Segovia e Avila o la destruccion de la vila de Sant Sebastian. Las primièras armadas de las fòrças espanhòlas a la prima e a l’estiu de 1808, amb la bastèsta del Bruc, la resisténcia de Saragossa i Valéncia e, en particular la sonada victòria de Bailén, provoquèron l’evacuacion de Portugal e la retirada francesa al nòrd de l’Ebre, seguida a la davalada de 1808 per la dintrada de la Gran Armada, dirigida per Napoleon-meteis, que culminèt lo maxim desplegament francés fins a la mitat de l’an 1812. La retirada dels efectius amb destinacion al camp de Russia foguèt aprofitada pels aligats per tornar prendre l’iniciativa a partir de sa victòria dins la Bastèsta dels Arapilles (lo 22 de julhet de 1812) e constratant l’ofensiva francesa, avançar al large de 1813 fins als Pireneus, desfachant los franceses dins las bastèstas de Vitòria (lo 21 de junh) i Sant Marcial (lo 31 d’agost). Lo tractat de Valencay (signat lo 11 de decembre de 1813) restaurèt Ferran VII e daissèt Espanya liura de la preséncia estangièira, mas empachèt pas l’invasion del territòri francés, estat la bastèta de Tolosa de Lengadòc (lo 10 d’abrial de 1814), lo darrièr afrontament de la guerra. Se referent a la guerra d’Independéncia espanhòla, Napoleon Ier, dins son exil, declarèt :
“Aquesta sacra guerra d’Espanya foguèt la causa primièra de totas las disgràcias de França. Totas las circonstàncias de mos desastres se relacionan amb aquest nos fatal : destrusiguèt mon autoritat moral a l’Europa, compliquèt mas dificultats, dubriguèt una escòla als soldats angleses...aquesta sacra guerra m’a perdut.”
En lo terren socioeconomic, la guerra costèt a Espanha una pèrda neta de populacion entre 215.000 e 375.000 estatjants, que poguèt pas se compensar e mai amb los indexes elevats de natalitat pròpias de l’epòca, per causa directa de la violéncia e las fams de 1812, e que se tornèt apondre a la crisis provocada desde las epidemias de malautiás, e la fam de 1808, que resultava en un balanç de descens demografic de 560.000 a 885.000 personas, del 6 al 10% de la populacion ponderada a partir del cens e 1787, qu’afectèt especialament Catalonha, Extremadura, i Andalosia. A l’ateracion sociala e la destruccion de las infraestructuras, industia e agricultura s’apondèt la caiguda de l’Estat e la pèrda d’una part important del patrimòni cultural.
La devastacion umana e materiala s’apondèt la feblesa internacionala d’Epanha, privada de son poder naval e exclusa dels grands tèmas tractats dins lo Congrés de Viena, que se dessenhèt lo posterior panorama geopolitic europenc. De l’autre costat de l’Atlantic, l’Aerica espanhòla obtindriá son independéncia aprèp la Guerra d’Independéncia ispanoamericana. Sul plan politic intèrn, lo conflicte forgèt l’identitat nacionala espanh\ola e dubriguèt las pòrtas al constitucionalisme, concretat dins las primièras constitucions de l’Estat espanòl, l’Estatut bonapartista de Baiona e la Constitucion de Cadis. Ça que la, tanben balhèt l’inici a una èra de guerras civilas entre los partidaris de l’absolutisme e los del liberalisme, sonadas Guerras Carlinas, que s’espandiguèron pendent tot lo sègle XIX e que marquèron lo futur d’Espanha.