virtus

Etimologia: Del llatí virtus ‎(«vigor, qualitat moral, masculinitat»), derivat de vir ‎(«home»), segle XII. virtut f. ‎(plural virtuts) Tret de caràcter que

virtuts f. pl. Forma plural de virtut.

urbanitat «addo urbanitatem, quae est virtus, ut Stoici rectissime putant» () i afegeixo la urbanitat, que és la virtut que els estoics més valoraven Ciceró

«Quae tam excellens virtus in ullis fuit, ut sit cum majoribus comparanda.» (Ciceró, Tusculanae Disputationes, I,1) Quina virtut va ser tan important

‎(«anul·lar, destruir»), segle XIV. cassar trans. Anul·lar una sentència en virtut de l’autoritat conferida. Primera conjugació regular, amb radical modificat