-c

Potser volíeu: c, c., C., c/, C, ç, Ç, ć, Ć, ĉ, Ĉ, ċ, Ċ, č, Č, с, С, ҫ, Ҫ, ¢, ₡, ₵

Català

• Etimologia: Originat per la terminació del radical de certs verbs amb desinència zero (dīcō > dic, dūcō > duc), estès com a forma velaritzada característica de verbs en -ure i -dre evitant l’homofonia amb la tercera persona (moveō > mou > moc; movet > mou), i en valencià en verbs en -ir que presenten la mateixa homofonia.

Desinència

-c ‎(verbal)

1. Forma conjugada en primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs en -re velaritzats.

   Exemples: beure → bec, vendre → venc.

2. (valencià) Forma conjugada en primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars en -ir amb terminació complexa del radical.

   Exemples: obrir → òbric, omplir → òmplic.