viatjar per lleure From Wikipedia, the free encyclopedia
El turisme és el terme que defineix totes les activitats i conjunt de relacions i fenòmens que realitzen les persones, ja sigui de forma individual o bé en grup, a nivell de desplaçaments i permanència (sense tenir en compte aquells deguts a estudi o finalitats lucratives) fora de la seva residència i entorn habitual;[1] segons l'Organització Mundial del Turisme (OMT), la duració és per un període inferior a un any i superior a les 24 hores, i amb una finalitat de lleure, etc.[2][3] Si no es realitza pernoctació, es consideren «excursions». Turistes i excursionistes formen el total de «visitants».[4] Tant els turistes com els excursionistes són visitants, però en el primer cas es realitza una pernoctació, mentre que en el segon cas l'estada és inferior a un dia.[5] El turisme internacional serveix com a font d'ingressos important en molts països i regions, l'economia dels quals es basa en gran part en el turisme.
 |
Aquest article tracta sobre l'activitat turística. Si cerqueu un tipus de cotxe, vegeu «automòbil de turisme». |
.jpg)
El turisme tal com el coneixem avui en dia té els seus orígens al segle XIX, tot i que des de temps immemorials ha estat vinculat a la nostra història. L'acte de viatjar amb finalitats que van més enllà de la simple supervivència es remunta a les antigues civilitzacions, on ja es podien identificar les primeres formes de desplaçaments per raons culturals, comercials o de plaer que formen els ciments del turisme actual.[6]
L’imperi es dividia en provincies amb molts municipis que gràcies als seus establiments d’oci, culte i entreteniment que atreien especialment les elits romanes. La comunicació entre les diferents províncies romanes era possible gràcies a una extensa xarxa de camins i calçades, que començaren a construir-se al voltant del 150 aC. Cada pocs quilometres hi havia albergs on els viatgers podien descansar, menjar i informar-se.
Els romans van ser els primers a realitzar el que avui entenem com a turisme, és a dir, viatges de plaer. Els viatges es realitzaven habitualment per tres motius: plaer, treball o benestar. Les elits viatjaven per veure els temples del Mediterrani, les piràmides i monuments d'Egipte, assistir als Jocs Olímpics de Grècia i visitar els mercats d'Àsia Menor.
Les termes romanes van ser un focus d’atracció per als viatgers. A tot l'Imperi Romà es van construir termes, que no només es pensaven per la salut física, sinó també com a llocs de socialització i oci. Així, el turisme de salut es va convertir en una de les motivacions principals per a molts romans.
Els viatges eren principalment religiosos, comercials i en menor mesura terapèutics i per estudis. Es feien peregrinacions a llocs sagrats com Jerusalem, Roma i Santiago de Compostela. Largs viatges per aconseguir un milagre o rebre el perdó diví. Ta,né es feien rutes comercials, com la Ruta de la Seda entre Asia i Europa.[7][8][9]
El turisme modern, entès com el viatge amb finalitat recreativa a un indret pel sol gust de conèixer-lo, nasqué amb el Grand Tour. El Grand Tour fa referència al fenòmen cultural extès entre les classes benestants del Nord d'Europa que tingué lloc entre els segles XVII i inicis del s.XIX. Consistia en fer un llarg viatge al Sud del d'Europa, emprès per un sentiment d'aventura i descobriment, lligat a l'exotisme que el mediterrani oferia a aquells qui mai havien tingut la oportunitat de viatjar abans.[10]Aquest fenòmen que nasqué a Anglaterra i aviat s'estengué a diversos països europeus i més tardanament als Estats Units, sovint era realitzat per homes joves benestants, com a "ritus de pas" a la adultesa. S'ha de tenir en consideració que el Grand Tour es popularitza al mateix moment que la il·lustració comença a reivindicar-se com a corrent en defensa el progrés, el racionalisme i el liberalisme en contra de l'estructura de l'antic règim, encara predominant. A aquest context ideològic també s'hi ha de sumar la posada en valor dels autors clàssics i els primers passos en el que avui dia coneixem com a arqueologia. Tot això va generar la idea del Mediterrani com a punt de partida o bressol de la civilització occidental. Per tant, no és extrany que el Grand Tour tingués com a destí principal els centres de cultura de l'antiguitat clàssica, a més de les ciutats italianes protagonistes del Renaixament.[11] En aquests viatges, era habitual que els joves anessin acompanyats d'un tutor experimentat, i en alguns casos de pintors que inmortalitzaven els paisatges vistos al llarg del recorregut, d'aquesta manera extenent el gust per l'art clàssic arreu d'Europa.
El Grand Tour era una activitat quasibé exclusiva dels homes europeus benestants, i si alguna dona hi participava, sempre era com a acompanyant del marit o d'algun familiar: El camí cap a la millora il·lustrada per els homes implicava l'educació universitària i els viatges continentals; per a les dones, implicava l'estudi de la Bíblia i la criança dels fills. Les dones van ser educades per ser companyes, no coneixedores; eren ideals per complementar els homes, no per competir amb ells.[12]
El Grand Tour era promocionat com un viatge cultural i de creixement personal, però per molts també va ser un viatge de descobriment sexual. El Sud d'Itàlia era concebut en l'imaginari com un dels primers exemples de destí de turisme sexual, sobretot per part d'aquells qui coneixien i es veien reflectits en la homosexualitat present en el món clàssic (Aquil·les i Patrocle, Hadrià i Antinous el mite de Ganimedes, etc). Això va generar el desenvolupament de dinàmiques socioeconòmiques desiguals que encara ressonen avui en dia entre el Nord d'Europa; entès com a destí cultural i el Sud; destí lúdic.[13] És sabut que personatges de la època tant importants com Johann Joachim Winckelmann, Lord Byron i Oscar Wilde van poder expressar la seva sexualitat amb certa llibertat al Sud d'Itàlia, mentre que encara quedaven segles perquè la homosexualitat despenalitzada.[14]
A partir de finals del segle XVIII, va quedar palesa la substitució de Roma com a capital artística i cultural d'Europa, deixant pas a la nova metròpolis, París. Ja al començament del segle XX , grups de burgesos i intel·lectuals britànics viatjaven a París i en tornar crearen una sèrie d'articles i llibres sobre el tema, tot convidant el públic (d'altres burgesos) a imitar-los i «descobrir» el món exterior. Podríem dir, per tant, que el turisme (provingut del mot anglès tour o visita) més democratitzat i obert nasqué en aquest context gràcies a la expansió de la comunicació amb ferrocarril i la major facilitat pel viatge internacional. Això suposava que el viatge ja no es limitava a un tour únic a la vida, sinó que qui s'ho podria permetre, podia viatjar per Europa de forma més o menys regular. El primer vaixell de passatgers regular entre Anglaterra i França es va establir al 1820, i a partir del 1830 Europa es va començar a cobrir d'una extensa xarxa de ferrocarril. Un famós exemple de transport ferroviari internacional és l' Orient express que unia París amb Istambul, passant també per ciutats com Venècia o Milà. En conclusió el desenvolupament derivat de la revolució industrial va suposar la expansió, agilització i democratització del turisme. Si a principis de segle XIX la distància entre Londres i París suposava un viatge de 5 dies, a mitjans del segle la mateixa distància podia ser coberta en tant sols 11 hores.[15]
En la dècada de 1950 la majoria del turisme protagonitzat pels anglesos era interior (també anomenat nacional), i destacaven les estades a la platja per les classes obreres, propiciant-hi la creació de ressorts, o pobles hotelers, com Blackpool i Brighton. Aquesta mena de turisme s'anomenà «turisme de sol i platja» i es limitava a l'estiu. Amb el creixent poder econòmic de les classes més populars i l'ús de l'aviació, els viatges al Mediterrani esdevingueren més assequibles i fàcils cap en la dècada de 1960.[16] Mentrestant, la classe mitjana alta estimava més el turisme cultural, preferint, per tant, les ciutats a les costes, i especialment França pel gran efecte que tingué la literatura anglesa en idealitzar-la. Per primera vegada, el turisme es popularitzà entre la resta dels europeus occidentals, sobretot els alemanys i francesos, constituint així un grup important de clients disposats a gastar grans quantitats de diners en el lleure.
A la darreria del segle xx, nasqueren nous tipus de turisme: rural, és a dir, viatges al camp o la muntanya; esportiu, principalment d'esquí o de caminades; i residencial, la compra de segones cases en altres països. També es diversificà el nombre de destinacions. Per primera vegada, grans quantitats d'europeus triaren visitar d'altres continents o els països de l'est. No obstant això, més i més europeus i americans han elegit visitar l'altre continent. A casa nostra, l'economia de llocs com l'Illa d'Eivissa, Mallorca, la Costa Blanca o la Costa Brava ha passat a dependre en gran part en les afluències de turisme. A gran part de la ruralia, l'agricultura ha patit un declivi important i ha estat guanyat per bé o mal pel turisme com a activitat principal (podrem destacar-hi Occitània). L'encariment dels preus a la Mediterrània ha propiciat una fuita de turistes cap a altres costes més econòmiques a l'est del Mediterrani; en canvi, el turisme de cultural ha fet que ciutats com Barcelona o València rebin cada any més visitants, en especial durant les festes com les Falles, que atrauen 100.000 de turistes.[17]
Avui en dia, la democratització del turisme en format 'low cost' està provocant conflictes socials arreu del món. En els útlims 20 anys el turisme de masses està suposant moltes dificultats a la població local que el pateixen. Si bé el turisme pot ser pensat com una font d'ingressos econòmics, aquest pot esdevindre problemàtic quan, en massa, s'inserta en barris i teixits socials que no estaven pensats per l'acollida massiva, generant efectes negatius que fomenten l'expulsió dels residents amb menys recursos. (vg. gentrificació).[18]
El turisme pot ser domèstic, també anomenat nacional (turistes dins del seu propi país de residència) o internacional. Gran part del turisme es fa en àmbit estatal, nacional, o regional. Estats com França, els Estats Units o Espanya històricament gaudeixen d'un turisme interior molt elevat respecte del d'exterior, a causa de la seva grandària, diversitat climàtica i orogràfica, i, en el cas d'Europa, per l'existència de moltes cultures coexistents dins d'un sol Estat. Es tracta d'un turisme que troba més còmode anar a les seves costes que anar més lluny. En aquest sentit, els països del nord d'Europa tenen índexs de turisme exterior molt significants especialment a l'estiu.
El 2019 hi va haver 1.459 milions de desplaçaments turístics internacionals, sent els països més visitats França (89,4 milions de turistes), Espanya (83,5 milions), Estats Units (79,3 milions), Xina (65,7 milions) i Itàlia (64,5 milions), que incrementen els nombres respecte 2015, quan hi va haver 1.187 milions de desplaçaments turístics internacionals, sent els països més visitats França (84 milions de turistes), Estats Units (77 milions), Espanya (68 milions), Xina (56 milions) i Itàlia.[19][20]
Entre juliol del 2019 i abril de 2022 els Països Catalans van rebre uns 58 milions de turistes, dels quals van visitar Catalunya 28,3 milions, les Illes Balears 16 milions, el País Valencià 14,1 milions i uns 150.000 la Franja de Ponent. D'aquests 58 milions de persones, 53,5 milions vingueren d'altres estats d'Europa (40,6 milions de la Unió Europea), 1,5 milions d'Amèrica del Nord, 1,2 milions d'asiàtics, 700.000 africans, i 500.000 d'Amèrica del Sud, 50.000 d'Oceania i 25.000 d'Amèrica Central i el Carib. Un 20% del total, principal origen a Catalunya i el País Valencià, prové de França, 9 milions son alemanys, que son el el principal origen a Mallorca i uns 9 milions provenen del Regne Unit, els més habituals a Eivissa, Menorca, i el sud d'Alacant. també és son elevats els cinc milions de visitants dels Països Baixos, tres d'Itàlia i dos de Bèlgica i de Suècia.[21]
Fomentar el turisme cap al seu propi país i abastir els seus requeriments és la tasca dels sindicats de turisme, generalment controlats per un ministeri o una conselleria central de turisme. Aquests sindicats típicament estableixen un nom turístic per al seu marc geogràfic, com és el cas de Costa Daurada, Pirineus de Girona, Reyno de Navarra o Pays Catalan. Sovint correspon amb una regió d'especial interès turístic o cultural. Nogensmenys, podem trobar oficines d'informació turística a la gran part dels pobles i ciutats d'aquestes zones, i ocasionalment panells interactius operatius les 24 hores. N'és tanmateix part de la tasca d'una missió diplomàtica i d'una missió consular atraure el turisme al mateix territori. En molts països es pot estudiar una carrera universitària en turisme.
Actualment, gràcies a la crescuda importància del turisme, es realitzen investigacions sobre la imatge de la destinació turística per tal d'augmentar l'afluència de turistes a quelcom destinació. La imatge turística d'una destinació[22] és la concepció mental d'un lloc a partir dels coneixements, impressions i valors que es projecten d'aquest lloc.
Es poden distingir dos tipus d'imatges turístiques:[23] les imatges percebudes i les imatges emeses.
Les imatges percebudes són imatges que es creen en la ment de l'individu i que integren un fort component de subjectivitat. Existeixen tres tipus d'imatges percebudes:
Les imatges emeses són una reproducció de signes amb significat que han estat socialment construïdes i disseminades. Existeixen també tres tipus d'imatges emeses:
Entre el 2008 i el 2009 el Disseny Hub Barcelona va dedicar la seva primera exposició a aquest tema, volent aproximar-se a la realitat d'una gran indústria i als dissenyadors que la projecten. L'exposició «Turisme. Espais de ficció» volia analitzar la relació entre desig i disseny, indústria i consum. L'exposició es va plantejar com a presencial i virtual, volent aprofitar totes les possibilitats de les noves tecnologies per anar un pas més enllà. El visitant rebia una tablet a l'entrada que li permetia ampliar la informació sobre les diferents peces exposades i crear-se així un itinerari a mida, ajustat a les seves inquietuds. La tablet s'activava a mesura que el visitant passava pels diferents àmbits expositius. L'exposició es dividia en vuit àmbits, organitzats per vuit comissaris, tots ells dirigits per Ramon Prat. La mostra volia apropar els visitants a la realitat d'una indústria enorme i a les persones que la dissenyen.[29]
El Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) va acollir l'exposició L'arquitectura del turisme. El viatge i les vacances 1900-1965 del 10 de març al 15 d'abril de 2009 a la seu del COAC (Plaça Nova, 5, Barcelona). La mostra —coproduïda pel Departament de Cultura del COAC i Disseny Hub Barcelona (DHUB)— fou un recorregut per les diferents tipologies arquitectòniques i infraestructures (carreteres, hotels, urbanitzacions i càmpings) que ha generat el turisme al llarg de la costa mediterrània espanyola i francesa, des de 1900 fins a 1965. Es tractava d'un viatge des de les beceroles del turisme contemporani fins als inicis d'una nova indústria nascuda els anys 60. En paral·lel, es repassà la història del cinema com a creador del desig de viatjar.[30]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
